De l’ACCEC a la Filmoteca: Una vida dedicada al cinema

L’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics es va gestar el 1988, ara fa vint-i-cinc anys. Les reunions fundacionals es van fer a peu d’una pantalla, no podia ser en un altre indret, la del cinema Alexis de la Rambla Catalunya. Hi havia el precedent llunyà d’una iniciativa més o menys similar a nivell estatal, la Joven Crítica Cinematográfica, però en aquells moments de renovació postdemocràtica, es tractava d’una iniciativa exclusiva. La representativitat dels impulsors era àmplia i ningú va posar en dubte que el primer president fos José Luis Guarner, l’enyorat mestre de molts de nosaltres. Acumulava un prestigi inqüestionable i l’experiència d’haver liderat d’altres iniciatives col·lectives, com la Setmana de Cinema de Barcelona.
En aquella primera junta directiva, jo vaig ser elegit vicepresident. Col·laborava al diari Avui i a la revista Dirigido, estava convençut de la necessitat de reivindicar i prestigiar la crítica cinematogràfica i, d’altra banda, gaudia d’una plena sintonia amb Guarner. Poc després, l’ACCEC va entrar a la FIPRESCI, la Federació Internacional de Premsa Cinematogràfica, en representació de tot l’Estat espanyol. Era una situació atípica però efectiva perquè una associació similar, a Madrid, era llavors impensable. Vam tenir, en canvi, la generositat d’obrir la nostra als col·legues de la capital que s’hi van voler apuntar i així va començar la presència dels crítics catalans i espanyols en Jurats internacionals. Guarner va estar al de Cannes, jo als de Venècia i Berlín, d’altres col·legues a Sant Sebastià…   
Un parell d’anys després, vaig substituir Guarner com a president. Van ser temps de renovació de crítics en diversos mitjans i de dignificació d’una activitat que, com deia Truffaut: “Tothom te dues professions: la seva i la de crític de cinema”. En el meu cas, em trobava més còmode en el paper d’historiador que en el de periodista, però les cròniques diàries enviades des dels grans festivals o les ressenyes dels films emesos per la televisió ajudaven a desenvolupar un estil que encara es va depurar més quan vaig substituir les meves col·laboracions de tres folis a Dirigido per les de vint línies a Fotogramas sense deixar d’arribar al moll dels films. El 2005 vaig codirigir amb Elisabet Cabeza el meu primer film, ‘La doble vida del faquir’, i per aquest motiu em vaig començar a distanciar d’una crítica que, d’altra banda, estava canviant radicalment al dictat –o sota la dictadura- dels mitjans: menys opinió i més salsa rosa, menys anàlisis estètiques i més xifres de recaptació… Vaig conservar esporàdiques col·laboracions a Fotogramas i un setmanal Quadern de Cinema que, des de l’Avui, em permetia abordar estrenes, cicles de Filmoteca, festivals o necrològiques.
Els canvis al diari anunciaven retallades –d’espai i de sou- quan es va estrenar el meu segon llargmetratge –‘Màscares’– i, el març de 2010, vaig guanyar el concurs per dirigir la Filmoteca de Catalunya. Va ser l’adéu definitiu a un exercici de la crítica que havia exercit durant més de trenta anys. N’estic orgullós per tot el que vaig aprendre, el que vaig gaudir i per la influència que -ara en soc més conscient- hagi pogut exercir sobre noves generacions de cinèfils. La informació contrastada, l’opinió raonada i el respecte per la feina aliena han estat els meus instruments de treball en una activitat directament influenciada pel mitjà que l’acull. Actualment, la davallada del consum de la premsa escrita, una televisió capaç de vendre’s la dignitat per l’audiència i la confusió entre mitjans digitals i xarxes socials que propicien el safareig i l’exabrupte personals presideixen un panorama que, paradoxalment, acull noves generacions de cinèfils molt més esteses, i amb moltes més possibilitats d’accés als films, que la nostra.
La nova seu de la Filmoteca de Catalunya, al Raval, ha constatat un augment del públic jove que, tanmateix valora cicles de cinema clàssic, de Gene Kelly a Pasolini, de Bellocchio a Costa-Gavras. La reivindicació del passat no es incompatible amb la descoberta de noves tendències però la crítica deixa de tenir cap sentit si perd els seus valors com a intermediari cultural entre els creadors i el públic. Aplaudeixo l’aposta que l’Associació de Crítics i Escriptors Cinematogràfics fa ara per la renovació de la seva junta directiva. Calia rejovenir-la i adaptar-la als nous temps sense necessitat de trencar amb el passat. Ben al contrari, les noves generacions de crítics poden gaudir de l’experiència dels que ara som els veterans de referència. Tant de bo la nostra feina pugui ser un exemple útil, que poso a la seva disposició i hi afegeixo la Filmoteca com a instrument de dinamització del cinema, de formació de nous crítics i, de retruc, de nous públics en uns temps convulsos. Que els canvis tecnològics -no seran els primers ni els últims- no serveixin de pretext per al descrèdit del pes cultural que el cinema va guanyar-se durant la segona meitat del segle XX.