Els primers 25 anys

El primer número oficial dels Dossiers de l’ACCEC conmemora el 25è aniversari de l’associació reflexionant sobre com ha canviat l’ofici i l’esperit de la crítica cinematogràfica, i del cinema en general, des de l’any 1988 fins ara.

Benvolgut soci:
Tens davant dels ulls, a la pantalla del teu ordinador, tableta o telèfon mòbil, el que és, amb totes les lletres, el primer Dossier de l’ACCEC, doncs el número previ, tal i com es va comunicar, va ser numerat amb un zero que servia de carta d’humilitat i d’avançament d’excuses davant les possibles irregularitats, més tecnològiques que narratives, que els textos poguessin patir.
Ara sí, passat més de mig any des de l’assemblea on vam renovar la junta directiva de l’associació, i on vam prometre revitalitzar-ne l’activitat, arriba aquest primer dossier que inaugura oficialment el programa d’activitats relacionades amb el 25è aniversari de la fundació de l’ACCEC que, com molt bé recorden als seus textos els ex presidents Àngel Quintana, Esteve Riambau i Carlos Losilla, i l’actual José Enrique Monterde, es va oficialitzar durant un acte al Cinema Alexis de Barcelona l’any 1988. També en Klaus Eder, president de FIPRESCI, ens recorda l’impuls amb que va néixer una associació d’àmbit regional però amb esperit integrador cap als col·legues de la resta de l’estat.
25 anys en els que el cinema ha canviat tant que ni Edison ni els Germans Lumière s’atrevirien a reivindicar-ne l’autoria. Allò que, com recorda molt bé la Nuria Vidal en la seva reflexió, anomenàvem digital i ens semblava ciencia-ficció llunyana, ha canviat el setè art d’un mode i amb una intensitat que mai haguéssim pogut preveure, tant en la seva producció, com en la seva distribució i mode de consum. L’ofici de la crítica no ha sigut impermeable a aquests canvis. Ans al contrari, caldrà fer un exercici de reflexió molt profund per emmotllar-nos als nous temps i a les noves possibilitats que la tecnologia ens ofereix, mentre construïm els bots salvavides que ens ajudin a rescatar el prestigi de la professió davant l’enfonsament de la cultura. La Covadonga G. Lahera ens regala un excel·lent full de ruta, en el qual reivindica, entre d’altres coses, la comunió entre les noves generacions i la tradició de l’ofici, representada pels grans noms de la crítica nacional actual i el d’aquells que els van precedir. Entre ells, un de molt destacat: el de José Luis Guarner, primer president de l’ACCEC i mestre de molts dels qui avui escriuen sobre cinema als principals mitjans estatals.
De Guarner recuperem precisament, i per primer cop online, un text fundacional: ‘Las gafas de Parménides’, on l’autor reflexiona sobre el sempre complicat concepte de la posada en escena. Em permeto citar en Quim Casas per afirmar que “és una lectura inexcusable per a qualsevol generació d’aquesta cosa que fem que es diu crítica”. I tan de bo siguem capaços de seguir fent-la durant molts anys. És a les nostres mans.