En homenatge a José Luis Guarner

La importància de la crítica –i, per tant, dels crítics– en la història del cinema no té comparació amb el lloc que aquesta ocupa en altres arts. Què seria del cinema sense André Bazin, Serge  Daney, Manny  Farber o la revista Cahiers du  Cinéma? La seva evolució com a llenguatge li deu tant a aquests noms com a alguns dels seus màxims realitzadors.
Ara que l’ACCEC ha complert 25 anys, crec convenient fer un petit homenatge a qui en fou un dels fundadors i impulsors, a més del seu primer president: José Luis Guarner. Amb ell, la crítica cinematogràfica de finals del anys vuitanta donà un gir cabdal gràcies a la seva peculiar manera d’escriure i de sentir, d’estimar i de divulgar el cinema.
En el pròleg del llibre de memòries d’en José Luis (1), en Guillermo Cabrera Infante ens el descriu així:
“Figura irrepetible, cinèfil curiós, crític generós, dandi irònic, home culte, estudiós apassionat, escriptor modern i personatge inoblidable”.
La projecció de Guarner es va dur a terme principalment a través de la premsa generalista (La Vanguardia, El Periódico o Catalunya Express) i, sobretot, a la revista cabdal dels 80, Fotogramas (més tard, Nuevo Fotogramas), degana de les publicacions de cinema de vocació majoritària. I en aquests mitjans va donar lliçons, sense pretendre-ho mai, gràcies a una humilitat, una sagacitat i una fondària a l’hora de veure el cinema, com poques vegades hem contemplat en aquests afeccionats capaços de peregrinar pels cinemes de sessió contínua a la recerca d’una pel·lícula, com si fos un tresor d’incommensurable valor.
Amb una cultura enciclopèdica que li permetia situar una pel·lícula en el seu context polític i social, i amb la història del cinema al cap, Guarner era capaç d’exposar de la manera més senzilla allò que una pel·lícula oferia, o podia oferir, a un espectador mínimament interessat. Defensor del bon cinema, tant si era nord-americà, europeu com asiàtic, va mantenir-se voluntàriament fora de les trinxeres, no sense dificultats, defensant igualment en Minnelli i en Renoir. Això li va fer guanyar incomprensions però també li va permetre adquirir un magisteri, contra la seva pròpia voluntat, i un prestigi sense cap mena de dubte.
José Luis Guarner tenia una facilitat premonitòria a l’hora d’entreveure allò que un director estava abocat a oferir, fins i tot abans que ocorregués. Sempre sorprenia amb les seves crítiques, ja que era capaç de trobar-hi una seqüència, un plànol o un angle que desvetllés diversos aspectes de l’autor. Seguint -per lliure, sense matrícula oficial- els postulats d’André Bazin i de la cèlebre politique des auteurs, era capaç de traçar els orígens fílmics d’un cineasta sense risc d’equivocació.
El  seu instint i el seu rigor van ser exemplars, posava seny i sentit a la seva mirada, tot sense deixar-se arrossegar per les habituals, insofribles i estúpides querelles entre les tribus dels llavors crítics moderns i arcaics.La lectura de les seves ressenyes de pel·lícules espanyoles dels anys vuitanta i noranta del passat segle, revela una personalitat ferma, a prova de modes, d’amistats i d’odis.
Però, amb tot, la seva labor principal va estar en si mateix. Guarner va construir una obra de referència pel que fa a la crítica de cinema al nostre país, i el temps no fa sinó engrandir-la. Des de la seva inesperada desaparició el 1993, la seva influència no ha deixat de créixer merescudament, i fins i tot hi ha un premi al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya que duu el seu nom. A més, avui, amb la perspectiva del temps, és habitual referir-se a José Luis Guarner com el més complet crític de cinema que ha existit al nostre país, i un dels referents cabdals en el nostre ofici.
(1) GUARNER, JOSÉ LUIS. Autorretrato de un cronista. Editorial Anagrama:1994