José Luis Guarner i Parmènides d’Elea: La veritat sobre la posada en escena

Introducció al text de referencia ‘Las gafas de Parménides’, de José Luis Guarner, que El Dossier de l’ACCEC publica per primer cop online.

 

Aquest text fou escrit per Guarner al apropar-se la tardor de 1962, l’any en que la Nouvelle Vague francesa començava a deixar de ser un moviment i Jean-Luc Godardfeia Vivir su vida, es signava el manifest de Oberhausen a Alemanya, John Cassaveteses donava compte de que no podia treballar a la indústria de Hollywood i Yasujiro Ozus’acomiadava del cinema amb el regust amarg del sake. Guarner tenia aleshores 25 anys, i si avui encara tenen molt valor les reflexions de Jacques Rivette que esmenta en aquest text seu sobre la posada en escena i el paper de la crítica, o la sentencia de Godard sobre la moralitat del travelling, imagino que aleshores, al caure el 1962, per la gent que entenia el mètode cahierista com una revolució –excessiva, en tot cas, com comenta Guarner mateix–, aquelles paraules rivettianes i godardianes havien de ser una autèntica epifania.
Però Guarner fou sempre temperat i esclaridor, a l´ època de Film Ideal o a La Vanguardia, a Casablanca o Fotogramas, quan escrivia el seu llibre al voltant deRossellini, seleccionava els films per a la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona o intuïa, abans que ningú en aquest país, que bona part del futur passava per la televisió i el vídeo. Així que aquest text sobre l’exercici de la crítica albirat a través de les ulleres d’un filòsof grec es converteix en una eina de treball modèlica, en una reflexió, alhora que un aclariment, sobre el concepte de posada en escena, tan mal comprès durant dècades (fins avui, sense anar més lluny), a més d’un lúcid repàs sobre la mateixa crítica cinematogràfica on es diuen coses que reflecteixen la realitat d’aleshores i la d’ara mateix. Aquest es un dels seus valors que fan inexcusable la seva lectura, text clàssic i modern alhora.
He esmentat a Godard, Cassavetes i Ozu, però el Parmènides d’en Guarner no necessita aquests referents il·lustres per apuntar les bases del seu discurs. Ell agafa títols estrenats en aquell moment que resultaven qüestionables i que a més no han suportat gens bé el pas del temps, o que avui perviuen en una mena de silenci i absència. Es bo, de tant en tant, crear teoria a partir de films dolents o maltractats, deixant de banda els noms icònics, els referents, els revolucionaris o els consensuats: Viaje en globo d’Albert Lamorisse, oblidat quasi completament fins que HHH el va reviure; El paso del Rhin deAndré Cayatte, un drama sobre presoners francesos en un camp de treball alemany que no agradaria gens a Truffaut; El renegado de Léo Joannon, un altra film francés ambientat en un camp de presoners durant la segona guerra mundial; Alló… le habla el asesino de Hubert Cornfield, adaptació d’una novel·la de Charles Williams quan aquest escriptor noir cotitzava una mica menys que ara (i qui es Cornfield per a qui no es va formar en l’etapa marciana de Film Ideal?); El zurdo d’Arthur Penn, director molt apreciat per Guarner però anys més tard, a l´ època de Missouri.
Després de la lectura de Las gafas de Parménides, les discussions sobre forma i fons, sobre posada en escena, ja no haurien d’existir. L’exemple sobre posada en escena que escull Guarner, el d’una escena del western de Mann Cazador de forajidos, es canònic.