La crítica i els festivals

La meva experiència es basa en les cobertures dutes a terme per llocs web amb cròniques publicades cada dos o tres dies (Transit / Miradas), per diaris publicades diàriament (ABC Sevilla) i per revistes, publicades després del propi festival (Dirigido por).

RESPOSTES AL QÜESTIONARI

DES DEL PUNT DE VISTA DEL FESTIVAL

Des del meu punt de vista, com més temps disposis per reflexionar sobre el que has vist i per dur a terme comparacions entre pel·lícules del festival, més fàcil et serà establir una reflexió que vagi més enllà del comentari sobre els títols programats aquell dia. Trobo que només aquelles pel·lícules extraordinàries, que mereixen un espai considerable per abordar-les, haurien de ser tractades individualment en una cobertura feta des del festival. Pel que fa a la resta, penso que és més interessant esperar uns dies a escriure sobre determinades pel·lícules per tal de traçar vincles entre títols i intentar apuntar alguna de les línies mestres que defineixen la programació. Penso també que no té gaire interès parlar (perquè això és el que toca) de tots els títols d’una secció oficial quan el crític hauria d’explorar altres seccions i determinar l’espai en funció d’allò que li ha cridat més l’atenció.

Sóc conscient, en qualsevol cas, que no és el mateix cobrir el festival per un mitjà especialitzat online que per un diari d’informació general en paper. El primer t’hauria de donar més marge per explorar altres seccions i no t’hauria d’obligar a viure de l’actualitat (d’allò que s’ha programat aquell mateix dia), mentre que el segon t’acaba obligant a estar al dia i ser fidel a la secció oficial per l’obsessió per la competició. Malgrat això, que s’accentua en festivals grans com Canes o Venècia (on la fotografia d’una estrella o els interessos publicitaris poden condicionar quin “ha de ser” el tema de la cobertura diària), penso que la llibertat del crític hauria d’estar per sobre i que, en unes condicions dignes, el més normal és que el mitjà tingués almenys dues persones acreditades. Per un costat, un periodista que cobrís els aspectes més informatius (entrevistes, rodes de premsa, catifa vermella, etc.) i un crític que fes la funció de guia dins d’una programació i que, amb els seus textos, transcendeixi la secció oficial i permeti reflexions sobre el festival en particular i sobre l’estat del cinema contemporani. Si el crític i el periodista són la mateixa persona (com passa sovint), ens trobem en què no hi ha temps material per poder veure pel·lícules fora de la secció oficial i encara menys per madurar unes opinions/reflexions que són sovint urgents i precipitades.

En el cas dels festivals inabastables (i, de fet, en quasi tots), sempre he estat partidari de traçar itineraris i vincles lliures entre pel·lícules, sense necessitat de seguir els patrons de la programació ni d’escriure de totes les pel·lícules que s’han vist. Acumular ressenyes d’infinitat de títols sense aprofundir en cap no em sembla una estratègia lògica. És molt més estimulant intentar construir un discurs durant el propi festival -amb textos que lliguin temes, directors, aspectes de posada en escena, etc.- o bé redactar una crònica a posteriori on s’efectuï un balanç molt personal.

DES DE LA CRÍTICA

Alguns aspectes ja els apuntava a l’anterior resposta. Concretant una mica més, estic d’acord en què cada festival demana una cobertura/aproximació diferent en funció de les seves característiques, però això no hauria d’implicar que el crític segueix “fil per randa” les directrius de l’organització del festival. Per exemple, si el festival organitza esdeveniments molt mediàtics per atraure/contentar els mitjans generalistes, el crític no té perquè cobrir-los si la programació li ofereix altres alternatives. El discurs del crític ha d’estar per sobre de la resta.

La urgència que s’ha generat per opinar a través de Twitter (o ser el primer en escriure una ressenya d’una estrena mundial a corre-cuita) és, fins a cert punt, preocupant perquè rebaixa el valor del crític al d’aquell espectador que opina impulsivament al sortir de la sala sense analitzar ni reflexionar. Tot i que, recentment, els organitzadors de Cannes 2015 van lamentar aquestes opinions exprés a les xarxes socials (sobretot perquè les crítiques negatives circulaven molt més del que els agradaria), el cert és que de cara al festival penso que és beneficiós que en parlin a tothora i aquesta multiplicitat d’opinions els és positiva. De cara al crític, també és útil com a promoció personal o per marcar tendències sobre un determinat títol, però implica caure en una competició que té poc a veure amb la promoció i molt amb els “likes”, els “retuits”, etc.

Sens dubte, el crític ha de fugir de les opcions òbvies i arriscar-se a veure els títols desconeguts dels festivals. És un deure professional descobrir nous autors.

Quan un festival programa pel·lícules ja ressenyades en altres certàmens, trobo que l’interès del crític hauria de dirigir-se al discurs general que implica la programació del festival i no tant a ressenyar en què consisteixen aquests títols ja coneguts.

Pel que fa a l’anàlisi de títols de festivals, no tinc una opinió clara. Per un costat, la impossibilitat del lector de veure la pel·lícula en sales fins al cap d’uns mesos (o mai) farà que l’anàlisi no pugui ser apreciat. Per l’altra, fer un text superficial no tindrà valor a mig termini més enllà de la urgència del moment. Potser la clau es trobi en un punt mig: en un article que combini les impressions en el context del visionat amb uns apunts analítics. D’aquesta manera, el text tindrà valor quan es publica i més endavant. Val a dir, però, que en les publicacions online sí veig raonables els anàlisis en profunditat, ja que els textos es poden reaprofitar quan la pel·lícula s’estreni o tingui altres projeccions. Són textos que, en un principi, potser no seran tan valorats, però que tindran més recorregut que els publicats en un diari o una revista en paper…

Respecte els festivals online: el crític perd d’alguna manera el privilegi (aura) de ser el primer en opinar, però guanya la possibilitat d’arribar millor al lector, que pot consultar el seu text un cop hagi vist la pel·lícula. L’enfocament és diferent: el context perd rellevància i les pel·lícules són el centre del discurs.

CONDICIONS DE TREBALL

Com es fa per cobrir un festival quan succeeix a la ciutat on vius.

No li veig excessiva dificultat, tot i que l’experiència és menys immersiva i enriquidora. D’alguna manera, deixes de tenir la impressió de trobar-te en un festival.

Com influeix en la feina del crític les condicions d’un festival on es veu obligat a veure 4 o 5 films al dia, i se li exigeix una valoració sense temps per digerir-les.

Influeix negativament en molts nivells: la memòria, la fatiga, la falta de temps per escriure, mala alimentació, confusió d’imatges, cues, falta de reflexió… D’alguna manera, veure 5 pel·lícules és raonable si no fas res més i els hi pots dedicar la màxima atenció. Si, en canvi, has d’escriure una crònica diària, 3 és el màxim.

Recursos i trucs per suportar la fatiga del ritme d’un festival. Com sobreposar-se a la “mala vida”, (no menjar bé, dormir poc…)?

El cafè, menjar calòric, prendre notes contínuament, quan escrius fer descansos, passejar per la ciutat, tancar els ulls breument a la sala abans de cada sessió… Si frenes, és pitjor. Has de mantenir un ritme elevat amb breus moments de desconnexió.

És molt important relacionar-se amb altres crítics que trobes en un festival. Un crític no només ha de veure pel·lícules, també és important conèixer crítics d’altres països, compartir experiències.

Totalment d’acord: l’intercanvi és essencial i enriquidor. Tot i que és preferible no comentar la pel·lícula just després de cada sessió. És important conservar bé la sensació inicial i debatre un cop la teva opinió ja està formada.

¿S’ha de preparar molt un festival abans d’anar-hi, veure pel·lícules anteriors dels directors que no coneixes, informar-te de les pel·lícules que s’hi projectaran?

Prefereixo no saber gaire de les pel·lícules (és important preservar un visionat virginal, sobretot en els festivals de classe A), però sí em sembla essencial conèixer la carrera dels seus directors per contextualitzar-los. Per tant: suggereixo no veure tràilers ni sinopsis, però sí repassar els títols anteriors de cada director per contextualitzar.

Com fas la crítica d’un festival si has sigut jurat, FIPRESCI o a una altra secció?

No n’he hagut de fer-ne, però em generaria problemes ètics, ja que es fa difícil ser crític amb qui t’ha convidat a ser jurat.

Diferències entre crítica en un mitjà convencional i en un mitjà online.

És difícil generalitzar, ja que els editors de cada publicació marquen unes directrius diferents. Ara bé, és evident que en una publicació online hi ha més lloc a la interacció amb els lectors, més espai disponible per desenvolupar les idees i més urgència: la tendència és a publicar un text el mateix dia en què has vist la pel·lícula.

Diferències entre crítica diaria i crítica de revistes mensual.

És molt més preferible la revista mensual perquè hi ha possibilitat de fer balanç, d’establir vincles, de guardar una mica distància amb les pel·lícules, d’escriure amb més temps… De totes maneres, la urgència de la crítica diària dóna més rellevància a l’experiència del festival i far més gratificant el desplaçament a un festival.

És un festival el lloc ideal per fer entrevistes, ja siguin per televisió o escrites?

No ho és, ja que el temps i les condicions no acostumen a ser òptimes. Sí pot ser útil per establir un primer contacte amb un director i concertar una entrevista (encara que sigui telefònica o online) per més endavant. Ara bé, de cara a la televisió és molt útil i hi ha certes estrelles i cineastes que només són accessibles a determinats festivals. En aquests casos, no et queda més remei que fer-les…

En aquest sentit, valdria la pena reivindicar i recuperar les rodes de premsa com espai d’informació generalment menyspreat?

Sincerament, no confio gaire en les rodes de premsa. Sovint són un espectacle que té poc a veure amb el cinema i més amb la promoció.

Les necessitats de glamur als programes de televisió, condicionen el treball crític?

En el meu cas, no gaire. Si bé és cert que les sessions de fotos, la catifa vermella i certes preguntes a les rodes de premsa condicionen una mica la nostra feina.

NOVES TECNOLOGIES

Què en penses de la corrent de la crítica slow?

No conec suficientment aquesta corrent com per fer-ne una valoració amb profunditat, però des de la publicació que coedito, Transit, apostem per posar per davant la qualitat dels textos a la seva actualitat. D’aquesta manera, si, per exemple, un dels nostres col·laboradors no té llesta una crítica per publicar-la coincidint amb l’estrena en sales de la pel·lícula, posposem la seva publicació fins que ell quedi satisfet del resultat final i fins que nosaltres en fem la revisió corresponent. Crec que la qualitat i la reflexió crítica, així com l’escriptura elaborada, mereixen el temps necessari i a llarg termini això farà que els textos siguin valorats més enllà de la urgència de l’actualitat.

TREBALLS PARAL·LELS
La col·laboració amb un festival pot ser molt diversa, però penso que, en línies generals, no és gaire honest fer una crítica o una crònica del certamen si hi treballes/col·labores, ja que la teva valoració/professionalitat es pot veure molt condicionada. Val a dir que hi ha col·laboracions valuoses i no tan conflictes, com poden ser la presentació puntual de pel·lícules o l’escriptura d’articles puntuals sobre aquelles pel·lícules de la programació que com a crític aprecies i pots reivindicar en el marc del festival.

També hi ha l’opció de col·laborar-hi i després escriure una crònica sincera, on fins i tots es poden qüestionar els criteris de programació, l’organització, etc. Però és una situació un pèl desagradable.

COM DEFENSAR-NOS I DE QUÈ

Respecte aquests punts, no queda altra opció que fer valer el nostre criteri com a especialistes. És a dir, de creure i defensar el cinema que estimem i de saber arribar al lector (i a qui ens encarrega els textos) amb pel·lícules que s’allunyen de l’espectacle mediàtic. Si tenim mala imatge com a professió i sovint ens toca parlar del que no ens interessa, hem de d’estar prou formats, escriure prou bé i tenir prou arguments com per donar la volta a la situació i aconseguir que es respecti el nostre criteri. Si no ho fem, si ens deixem trepitjar, deixarem de ser necessaris i no aportarem cap factor diferencial.

Com pot posicionar-se la crítica davant de temes de censura i control ideològic als festivals?

No crec que hi hagi una posició col·lectiva respecte aquests assumptes. Són decisions a títol personal. Cadascú té la seva pròpia ètica i posicionament. Des del meu punt de vista, és incoherent cobrir festivals on no es respecta la llibertat i hi ha censura.

© Carles Matamoros, 06-09-2015