La fille de nulle part

LA FILLE DE NULLE PART

La fille de nulle part no és una home movie. És LA home movie, la més ambiciosa de les home movies, la demostració definitiva que l’ambició i els resultats no guarden cap relació amb el pressupost o un altre tipus de consideracions que la indústria cinematogràfica ha assumit com indefugibles. O que ens ha fet creure que constituïen un peatge indispensable per assolir l’excel·lència. Justament al contrari, Jean-Claude Brisseau ens vindria a dir que són aquests condicionants els que constitueixen el principal obstacle perquè un creador, un cineasta en aquest cas, es pugui expressar amb plena llibertat i, el que és tan o més important, amb completa sinceritat. A Brisseau no sembla preocupar-lo ni tan sols el què diran i en cap moment tracta de dissimular la precària arquitectura de la seva pel·lícula. La fille de nulle part es va rodar amb només 60.000 euros i el millor que podem dir és que en cap moment Brisseau tracta de fingir que la seva pel·lícula és una altra. Sí, no sembla que s’hagi invertit més: La fille de nulle part és una pel·lícula orgullosa de la seva condició de cinema pobre.

Tractant-se d’una pel·lícula que aborda una sèrie de qüestions molt personals, potser el més fàcil per Brisseau hagués estat plantejar La fille de nulle partint de la no ficció, des dels postulats del diari autobiogràfic. Només cal escoltar els parlaments de Brisseau en pantalla i, a més d’imaginar-se un Jean Douchet en el mateix paper, per creure’s per un moment en una pel·lícula d’Alain Cavalier (una combinació entre Le filmeur i Irène). No obstant això, davant l’assaig en primera persona, realista per excel·lència, Brisseau es decanta per la ficció: no només ens vol parlar de fantasmes, també vol mostrar-los. No tot això és cert, ja que la mateixa presència de Brisseau en el paper protagonista transcendeix per si sola aquestes fronteres entre ficció i no ficció.

La jove que arriba com caiguda, literalment, del cel (Virginie Legeay) és rescatada per un professor de matemàtiques després de ser atacada, pressumptament, per un desconegut. És així com la jove entra en l’apartament d’aquest vell professor retirat (Brisseau) per pràcticament no tornar a sortir en la resta de la pel·lícula i ajudar-lo en la seva investigació sobre els orígens de la Bíblia i la nostra relació entre el desconegut i l’irracional.  La fille de nulle part porta dintre moltes altres pel·lícules, almenys tres, començant per les immediatament anteriors de Brisseau (Choses secrètes, Les anges exterminateurs) de les que es diria una prolongació i/o una nova justificació, també de tot aquell cinema filmat en l’apartament dels seus cineastes, encara que en aquest cas la referència no seria tant Jean-Claude Rosseau i Jafar Panahi com el Giulio Questi de Visitors i, en un altre ordre de coses, tampoc amaga la seva filiació amb el Fritz Lang de La dona del quadre o el François Truffaut de L’habitació verda. Sí, La fille de nulle part és una pel·lícula de fantasmes i sobre tot allò que s’amaga darrere el mirall. La seva protagonista pot arribar d’enlloc, però aquesta pel·lícula ens porta a on molt poques pel·lícules han arribat.

Jaime Pena

LA FILLE DE NULLE PART

La fille de nulle part
no es una home movie. Es LA home movie, la más ambiciosa de las home movies, la demostración definitiva que la ambición y los resultados no guardan relación alguna con el presupuesto u otro tipo de consideraciones que la industria cinematográfica ha asumido como insoslayables. O que nos ha hecho creer que constituían un peaje indispensable para alcanzar la excelencia. Justo al contrario, Jean-Claude Brisseau nos vendría a decir que son esos condicionantes los que constituyen el mayor obstáculo para que un creador, un cineasta en este caso, se pueda expresar con plena libertad y, lo que es tan o más importante, con completa sinceridad. A Brisseau no parece preocuparle ni siquiera el qué dirán y en ningún momento trata de disimular la precaria arquitectura de su película. La fille de nulle part se rodó con apenas 60.000 euros y lo mejor que podemos decir de ella es que en ningún momento Brisseau trata de fingir que su película es otra. Sí, no parece que se haya invertido más: La fille de nulle part es una película orgullosa de su condición de cine pobre.

Tratándose de una película que aborda una serie de cuestiones muy personales, quizás lo más fácil para Brisseau hubiese sido plantear La fille de nulle part desde la no ficción, desde los postulados del diario autobiográfico. Basta con escuchar los parlamentos de Brisseau en pantalla y, además de imaginarse a un Jean Douchet en el mismo papel, para creerse por un momento en una película de Alain Cavalier (una combinación entre Le filmeur e Irène). Sin embargo, frente al ensayo en primera persona, realista por excelencia, Brisseau se decanta por la ficción: no solo nos quiere hablar de fantasmas, también quiere mostrarlos. No todo esto es cierto, pues la propia presencia de Brisseau en el papel protagonista trasciende por si sola esas fronteras entre ficción y no ficción.

La joven que llega como caída, literalmente, del cielo (Virginie Legeay) es rescatada por un profesor de matemáticas tras ser atacada, presuntamente, por un desconocido. Es así cómo la joven entra en el apartamento de este viejo profesor retirado (Brisseau) para casi ya no volver a salir en el resto de la película y ayudarle en su investigación sobre los orígenes de la Biblia y nuestra relación con lo desconocido y lo irracional. La fille de nulle part lleva dentro muchas otras películas, al menos tres, empezando por las inmediatamente anteriores de Brisseau (Choses secrètes, Les anges exterminateurs) de las que se diría una prolongación y/o una nueva justificación, también de todo ese cine filmado en el apartamento de sus cineastas, aunque en este caso la referencia no sería tanto Jean-Claude Rousseau o Jafar Panahi como el Giulio Questi de Visitors y, en otro orden de cosas, tampoco esconde su filiación con el Fritz Lang de La mujer del cuadro o el François Truffaut de La habitación verde. Sí, La fille de nulle part es una película de fantasmas y sobre todo aquello que se esconde detrás del espejo. Su protagonista puede no llegar de ninguna parte, pero esta película nos lleva hasta donde muy pocas películas han llegado.

Jaime Pena