Leviathan: Una aventura sensorial

Una aventura sensorial

A Moby Dick, en els confins de l’Atlàntic Nord, Herman Melville va somiar amb un vaixell governat per un capità embogit, obsessionat amb la caça d’una immensa balena blanca; en el mateix oceà, John Grierson, el pioner del cinema documental, va capturar amb la seva càmera la dura rutina dels homes de mar a Drifters (29). Lucien Castaing-Taylor i Verena Paravel escullen el mateix escenari, tornen la mirada a la mateixa comunitat, però també a les criatures marines. Leviathan no permet gaudir-ho des de la còmoda distància de la butaca de la sala de cinema. És una experiència sensorial. La intensa fisicitat de les imatges que s’empassen a l’espectador com la gola de la balena de Melville és una fuetada a les retines, una ferida en la qual batega la duresa de les tasques dels treballadors del vaixell pesquer, la viscositat platejada dels peixos capturats a la xarxa o el vol espectral de les gavines sobre l’abisme líquid.

Però abans que divisem que el que batega a la imatge són els cossos dels pescadors en plena feina, la imatge-balena ens arrossega fins al cor d’una borbollant foscor d’aigua i cel, sobre la qual cremen alguns esquinçalls de colors al·lucinats. No només la vista, també l’oïda, experimenta el vertigen i l’atordiment d’una realitat que ens sembla més propera a la ciència-ficció o fins i tot al cinema de terror, que al que entenem per documental. Un cop engolits pel microcosmos del vaixell pesquer, no hi haurà cap forma possible d’escapar al poder hipnòtic de l’immens calder en el qual el cineasta, com el Leviathan descrit en els versicles del llibre del Job que obren la pel·lícula, projecta la seva llum, “fa bullir l’abisme com olla i escumeu com vas d’ungüents. Deixa darrere de si brillant el seu camí com si fos l’abisme un cabell blanc de cabellera” (Job 41:31-33).

Segons el pensador Tzvetan Todorov, l’essència del fantàstic es troba en un espai de vacil·lació, es fonamenta en la irrupció d’un dubte que aguaita en la quotidianitat. Al cinema, el fantàstic pot pensar-se com l’aparició d’una esquerda a través de la qual es produeix una veritable transformació en la imatge, que deixa de ser índex o indici d’allò que representa. L’òptica de les petites càmeres d’alta definició GoPro amb què experimenten els realitzadors, en el que defineixen com una tasca etnogràfica sensorial o sensitiva, ens catapulta a aquest espai d’incertesa. En certs moments de la pel·lícula, el mar, els homes, les màquines, els ocells i els peixos, tot es desfigura. I l’espectador assisteix a una fecunda mutació de la realitat.

Cloe Masotta
Una aventura sensorial

En Moby Dick, en los confines del Atlántico Norte, Herman Melville soñó con un barco gobernado por un capitán enloquecido, obsesionado con la caza de una inmensa ballena blanca; en el mismo océano, John Grierson, el pionero del cine documental, capturó con su cámara la dura rutina de los hombres de mar en Drifters (29). Lucien Castaing-Taylor y Véréna Paravel escogen el mismo escenario, vuelven la mirada a la misma comunidad, pero también a las criaturas marinas. Leviathan no permite su disfrute desde la cómoda distancia de la butaca de la sala de cine. Es una experiencia sensorial. La intensa fisicidad de las imágenes que engullen al espectador como las fauces de la ballena de Melville es un latigazo en las retinas, una herida en la que palpita la dureza  de las tareas de los trabajadores del barco pesquero, la viscosidad plateada de los peces capturados en la red o el vuelo espectral de las gaviotas sobre el abismo líquido.

Pero antes de que vislumbremos que lo que late en la imagen son los cuerpos de los pescadores  en pleno trabajo, la imagen-ballena nos arrastra hasta el corazón de una borboteante oscuridad de agua y cielo, sobre la que arden algunos jirones de colores alucinados. No solo la vista, también el oído, experimenta el vértigo y el aturdimiento de una realidad que nos parece más cercana a la ciencia ficción o incluso al cine de terror, que a lo que entendemos por  documental. Una vez engullidos por el microcosmos del barco pesquero, no habrá ninguna forma posible de escapar al poder hipnótico del inmenso caldero en el que el cineasta, como el Leviathan descrito en los versículos del libro del Job que abren la película,  proyecta su luz, “hace hervir el abismo como olla y espumar como vasija de ungüentos. Deja en pos de sí brillante su camino cual si fuera el abismo una cana cabellera” (Job 41:31-33).

Según el pensador Tzvetan Todorov, la esencia de lo fantástico se halla en un espacio de vacilación, se fundamenta en la irrupción de una duda que acecha en lo cotidiano. En el cine, lo fantástico puede pensarse como la aparición de una hendidura a través de la cual se produce una verdadera transformación en la imagen, que deja de ser índice o indicio de aquello que representa. La óptica de las pequeñas cámaras de alta definición GoPro con la que experimentan los realizadores, en lo que definen como una labor etnográfica sensorial o sensitiva, nos catapulta a ese espacio de incertidumbre. En ciertos momentos de la película, el mar, los hombres, las máquinas, los pájaros y los peces, todo se desfigura. Y el espectador asiste a una fecunda mutación  de lo real. 

Cloe Masotta