Llistes són llistes

14 gener, 2013 accec_admin 0

358 cineastes i 846 crítics van participar aquest 2012 en les votacions per escollir el millor film de la història que organitza cada deu anys la revista britànica Sight & Sound. El que suposa un total de 1204 llistes o “top tens” individuals que consultar, tafanejar, criticar, admirar o ignorar. Impossible parar-se en totes. Algú ho ha intentat? Però resulta un exercici molt amè submergir-se durant unes hores en aquest oceà de centenars de títols de la història del cinema ordenats de deu en deu. I navegar-hi com antany, abans de l’aparició de les xarxes socials, es feia per Internet: de clic en clic, amb l’esperit d’un deambulant que no segueix cap indicació concreta en el seu camí i no sabria dir com ha anat a petar, finalment, a aquella llista tan atractiva, insòlita i amagada.

L’exploració ens permet, en alguns casos, descobrir peculiaritats de directors coneguts. Francis Ford Coppola selecciona dos films, dos, del seu company de generació Martin Scorsese (i aquest no li torna el compliment). Michael Mann demostra que un bon director també pot tenir mal gust. Tsai Ming-liang no peca de falsa modèstia en incloure al seu llistat una de les seves pel·lícules (tot i que no podem deixar de plantejar-nos si es tracta d’un error, potser el taiwanès pretenia votar el Dragon Inn –King Hu, 1967- que referencia el seu film i no pas l’obra pròpia). I, mentre sorprèn veure com molts directors estripats i amants del gènere desaprofiten l’ocasió de reivindicar títols obscurs i acaben elaborant llistes d’allò més clàssiques i canòniques (que poc trash, Lloyd Kaufman!), també ens reconforta comprovar que Quentin Tarantino és coherent amb els seus referents.

Altres votants han estat prou agosarats com per considerar que pel·lícules del 2012 ja es mereixen un lloc en la Història. És el cas del romàntic Gaspar Noé declarant-se devot d’Amor (Amour) de Michael Haneke, o la crítica Amy Taubin fent palesa un poll més la seva fidelitat a David Cronenberg en escollir el seu últim film estrenat, Cosmopolis. N’hi ha d’altres que prefereixen reivindicar els pioners, com el restaurador britànic Luke McKernan, que inclou la pel·lícula més antiga que encara es conserva, Roundhay Garden Scene (1888) de Louis Le Prince, o votar peces tan insòlites com poden ser els descarts d’un noticiari, com fa l’austríac Alexander Horwath. També resulta gratificant comprovar com alguns votants resulten totalment coherents amb les seves militàncies polítiques i teòriques, siguin feministes com Sophie Mayer o defensors d’un cinema políticament compromès com el cineasta John Gianvito i la crítica Nicole Brenez.

‘Roundhay Garden Scene’, de Louis Le Prince (1888).

Un canon català?
La representació del cinema català és ben magre en el poll, sobretot si descartem títols de fora amb coproducció catalana com poden ser dues guanyadores de la Palma d’Or, la tailandesa L’oncle Boonmee recorda les seves vides passades (Loong Boonmee raleuk chat, Apichatpong Weerasethakul, 2010), apadrinada econòmicament per Lluís Miñarro, amb 13 vots; o l’obra mestra de Luis Buñuel Viridiana (1961), que va finançar en part Pere Portabella, amb 28 vots. Si ens atenim a la procedència dels directors, només dos cineastes catalans apareixen esmentats en alguna de les 1204 llistes: precisament Pere Portabella i el seu Vampir- Cuadecuc (1971), que sempre han tingut en Jonathan Rosenbaum el seu principal paladí internacional, mentre que tres altres participants, Tom Charity, Vadim Rizov i Pimpaka Towira han reconegut En la ciudad de Sylvia (2007) de José Luis Guerin. I fins aquí…

‘En la ciudad de Sylvia’, de José Luis Guerin (2007).

Eixamplant el canon
De la mateixa manera que cadascú firma un top personal i intransferible, molt lligat a la seva biografia cinematogràfica, també són dotzenes les llistes d’altri que podríem subscriure des del nostre criteri. Fragments d’un canon prou ampli perquè ens puguem reconèixer en múltiples de les seves variables. Potser per això, al final les llistes que més ens criden l’atenció són aquelles que ens sorprenen, ens agafen desprevinguts, ens omplen buits i ens eixamplen horitzons. Vet aquí una minsa selecció d’alguns d’aquests tops que amplien el canon, rellegeixen la història, impliquen noves cinefílies i obren altres portes…

Compartir: