Membres de l’ACCEC premien “The Congress” i Shane Carruth a Sitges

El jurat de la Crítica va decidir atorgar per unanimitat el Premi José Luis Guarner a la
pel·lícula ‘The congress’, del cineasta israelià Ari Folman, una proposta genial, emocionant,
plena d’idees i múltiples lectures metacinematogràfiques i metafísiques, que barreja la imatge
real amb l’animació. El film, basat en una novel·la del geni de la ciència ficció Stanislaw Lem,
ens explica com Robin Wright, necessitada dels diners, signa un contracte segons el qual els
estudis faran una còpia d’ella i la podran utilitzar com vulguin. L’actriu tornarà a escena com a
convidada per a un congrés, en un món que ha canviat completament.

Pel que fa al Premi Citizen Kane al millor director novell vam decidir atorgar-lo a Shane
Carruth per la seva críptica, hipnòtica i profundament suggeridora ‘Upstream Color’. Com en
el seu debut, ‘Primer’, Carruth no només dirigeix, sinó que n’és el guionista, el productor, el
compositor, el director de fotografia i un dels intèrprets. En el seu segon llarg, d’una complexa
construcció narrativa, una dona que ha estat segrestada topa amb un home. Tots dos s’adonen
que semblen ser víctimes del mateix experiment. Els dos buscaran un lloc en el qual poder
reconstruir les seves vides.

A continuació, us exposem els motius de la nostra elecció. El millor és que les dues pel·lícules
tenen distribució a Espanya, tot i que encara no tenen data d’estrena.

Si amb ‘Vals amb Bashir’, nominat a l’Oscar al millor film estranger, Ari Folman va aconseguir
fer tangible, mitjançant l’animació, quelcom tan intangible com el record -o més ben dit l’oblit-
de la barbàrie, a ‘The Congress’ puja l’aposta, en clau metafísica, reflexionant sobre com
l’ésser humà pot convertir-se en allò que desitja senzillament modificant els seus pensaments.
Però lluny de caure en l’espiritualitat new age dels llibres d’autoajuda, Folman capta la nostra
atenció, en primer lloc, plantejant una problema molt més terrenal -i menys proper a la ciència
ficció com podríem creure- com és la mort de l’actor de cinema en mans de la tecnologia
digital. I ens captiva, en una segona meitat memorable, perquè ens endinsa en un univers
fantàstic on el traç de l’animació més underground es fon amb els coneixements d’Eckhart
Tolle i demés mestres espirituals de la contemporaneïtat. La banda sonora magistral de
Max Richter i el tour de force interpretatiu de Robin Wright (especialment en la memorable
seqüència de l’escanejat digital i el monòleg fabulós de Harvey Keitel) són tan sols dos
ingredients més d’una obra mestra que deixa un pòsit indefinible en l’ànima de l’espectador.
Shane Carruth va deixar, fa nou anys, emmudits a propis i estranys amb el seu sensacional
debut: ‘Primer’, un film fantacientífic de profunda arrel indie que abordava els viatges en el
temps a manera de trencaclosques metafísic amb el qual poder (de)construir la vida com
si aquesta fos un cúmul d’imatges, d’emocions . En la seva segona obra, ‘Upstream Color’,
el MacGuffin genèric -una mena de cucs al·lucinògens que exerceixen un trip sensorial i
abstractiu a qui els ingereixen- li serveix per traçar una poderosa història d’amor a partir
d’esbossos d’imatges d’una mal·leabilitat gairebé líquida, que tant serveix per evocar el
misticisme dels últims films de Terrence Malick com per abordar aquesta intensitat subliminal
pròpia dels soferts protagonistes del cinema de David Lynch. Carruth dota a les seves imatges
d’una sensibilitat polimòrfica, trencadissa. I juga a despistar argumentalment en llançar una
mirada autàrquica sobre el pla: com si la posada en escena de l’obra fos una resposta natural
a la ment escindida dels seus personatges. El resultat és una pel·lícula a la qual és impossible
resistir-se, en la que val la pena endinsar-se sense por, com si fos la primera que un veu a
la vida. I després, simplement, gaudir de l’experiència. Al final resultarà que el veritable cuc
lisèrgic és la pròpia ‘Upstream Color’.

En definitiva, dos títols atrevits, irresistibles i molt imaginatius.