“Répertoire des villes disparues”, guanyadora del Premi de la Crítica a l’Americana Film Fest 2020

El Jurat de la Crítica de l’Americana Film Fest 2020, integrat per Xavier Arnaiz, Llorenç Esteve i Albert Galera, ha atorgat el Premi de la Crítica a “Répertoire des villes disparues”, de Denis Côté, així com dues Mencions Especials a “Honey Boy”, d’Alma Har’el, i “The Beach Bum”, de Harmony Korine.

Répertoire des villes disparues (Denis Côté, 2019)

Per Albert Galera

El cineasta quebequès Denis Côté ha sorprès al Jurat de la Crítica de la setena edició de l’Americana Film Fest. I ho ha fet essencialment gràcies al seu poder de reinvenció i mitjançant la solidesa visual i narrativa al voltant de la qual transiten els personatges –vius i morts- d’un poble fantasma. Precisament aquesta localitat quebequesa, concretament Irénée-les-Neiges, és un dels grans personatges d’aquest film, aparentment fred com la climatologia que l’envolta, però indubtablement hipnòtic i farcit de metàfores plausibles. El director de les anteriors Curling (2010), Vic + Flo ont vu un ours (2013) i Boris sans Béatrice (2016), entre altres, aconsegueix perpetrar una pel·lícula molt personal, un drama coral que flirteja amb el fantàstic i el terror, evitant qualsevol estridència i reformulant certs postulats.

Côté adapta lliurement el llibre homònim de Laurence Olivier, publicat l’any 2015. El cineasta es va sentir fascinat per aquells individus que apareixen silenciosament enmig del gèlid hivern d’un petit poble quebequès i la recepció incrèdula dels seus habitants. La delicada adaptació de l’original literari demostra la capacitat narrativa del cineasta mitjançant un guió molt interessant, que evita els estàndards en la presentació dels nombrosos personatges que aniran intervenint al llarg del metratge, i destaca per l’habilitat en inspeccionar les possibilitats del creuament de gèneres sense que el film perdi la seva identitat i el seu afany introspectiu.

S’estableixen correspondències inevitables amb la producció francesa Les revenants (Robin Campillo, 2004) en el seu plantejament del misteriós retorn dels morts sense efectismes. Però Denis Côté sembla molt més interessat en el component polític i obre qüestions tan necessàries com la despoblació rural, els desajustaments de política econòmica territorial i la política d’immigració; així no és casual que un dels personatges recurrents del film sigui el de la pròpia alcaldessa del poble, una política aparentment intransigent i no excessivament transparent. Al mateix temps, però, Répertoire des villes disparues –també seleccionat per a la Secció Oficial del Festival de Berlín- és un film enlluernador que evita la nostàlgia imposada però que, en canvi, té el poder de traslladar a l’espectador de certa –o sàvia- edat fins el record de les gravacions familiars en Super 8, doncs l’excel·lent fotografia de François Messier-Rheault i els seus colors trencats i imperfectes aconsegueixen recordar aquelles realitzacions casolanes tan oblidades per la irrupció digital. Un oblit paral·lel a la d’aquells pobles que, com Irénée-les-Neiges, semblen haver desaparegut dels mapes –i dels GPS-.

« Répertoire de villes disparues » , de Denis Côté

Honey Boy (Alma Har’el, 2019)

Per Llorenç Esteve

Abans de convertir-se en un dels enfants terribles del Hollywood actual, Shia LaBeouf fou un de tants actors infantils amb grans possibilitats de ser enfonsats per un entorn depredador. Aquella experiència ara guionitzada pel mateix LaBeouf és l’epicentre de Honey Boy. Sembla inevitable veure la història en paràmetres de teràpia catàrtica a ran d’una estructura de continus flashbacks, on l’actor en edat adolescent exorcitza el seu aprenentatge disfuncional durant la infància per part d’un pare (interpretat pel mateix LaBeouf) incapaç d’estalviar-li els efectes secundaris del seu fracàs vital com exclown de rodeo.

Més enllà d’un alliberador exercici d’autocinema, a Honey Boy hi trobem un suggerent joc de miralls (present vs passat, realitat vs evasió, veritat vs mentida) que intercanvien cops en la construcció d’un complex trencaclosques emocional. En aquest aspecte no podem obviar el mèrit de la seva directora, la israeliana Alma Har’el, no només en treure el millor dels seus actors (en especial el jove Noah Jupe) sino en donar-li un caire expansiu a la inherent intensitat de la història. Har’el ho fa evitant les trampes de la narrativa lineal i apostant per un enfocament fragmentat i caòtic molt més conseqüents amb aquest itinerari emocional.

« Honey boy » , d’Alma Har’el

The Beach Bum (Harmony Korine, 2019)

Per Xavier Arnaiz

Després d’una pel·lícula com Spring Breakers, definitòria d’un context i una època on la hipertròfia i el triomf de la banalitat han esdevingut la norma, Harmony Korine continua el seu idil·li particular amb l’estat de Florida amb The Beach Bum, un film que d’alguna manera s’emmiralla en l’anterior -el gust pel retrat kitsch i trash continua intacte-, però que ofereix dues novetats importants: una aposta clara per la comèdia sense prejudicis i una anarquia narrativa més conscient que mai.

El protagonista del film -un Matthew McConaughey deliciosament passat de voltes- és un poeta que ja no escriu, que en el passat va publicar una obra fonamental i que ara viu de les rendes de la seva esposa milionària. Un fet concret, però, provocarà que aquest alter ego vitaminat de Charles Bukowski o Hunter S. Thompson es quedi sense la pasta i es vegi obligat a tornar a escriure si la vol recuperar. Una trama que és l’excusa per traçar un periple fumeta i radical construït a base de seqüències episòdiques.

En la seva aposta formal, Korine s’apropa tant al cartoon com al videoclip, canviant l’Skrillex o la Britney Spears d’Spring Breakers per temes de The Cure, Jimmy Buffett o Snoop Dogg, aquests últims també actors de la pel·lícula. I l’humor acaba prenent una forma tan felliniana -aquella hilarant desfilada de homeless, que alhora també combrega amb Trash Humpers del mateix Korine- com propera als Farrelly, especialment en la delirant seqüència de Martin Lawrence i els “dofins”. Amb tot, The Beach Bum tracta el nihilisme i el buit existencial, però apel·lant també a aquell anhel tan humà de deixar petjada en aquest món. És un film que es contradiu tota l’estona a si mateix de forma gratificant, i en la seva allau d’imputs sembla destacar-ne un en concret: gaudim mentre podem.

« The beach bum » , de Harmony Korine