Seven Chances: 20 anys de cinema visible

L’any 1993, un dinar al barceloní 7 Portes (repareu en la xifra i en el substantiu), amb Xavier Catafal (director aquell any del Festival de Sitges), els primers magnificent seven (Lluís Bonet Mojica, Quim Casas, Jaume Figueras, Ramon Font, Àlex Gorina, Joan Salvany i Núria Vidal) i l’autor d’aquestes línies en tant que responsable de les publicacions del certamen, va posar en marxa Seven Chances, una nova secció del Festival marcada per tres voluntats: 1) obrir la programació a pel·lícules d’altres gèneres (és a dir, no necessàriament fantàstiques) amb segell d’autor, 2) acostar al gran públic obres de difícil accés a les pantalles comercials (obres mancades de distribució estatal) en una època on l’accessibilitat que avui ens acompanya (l’internet infinit, acurades edicions en DVD de filmografies ignorades, nombrosos festivals locals temàtics, etc.) encara no la podíem ni somiar, i 3) fer participar els crítics, historiadors o especialistes en la tria de pel·lícules que després defensarien en textos que configurarien una publicació pròpia. El logo de la nova secció, tot un encert, el dissenyà Àlex Escorihuela: la carta del set d’oros amb la imatge multiplicada d’un Buster Keaton (Seven Chances, obviament) que encara avui, vint anys (i vint-i-una edicions) després del seu naixement, identifica aquest festival dins del Festival amb la força que King Kong identifica el Festival al complet.
Aquell 1993, al costat de films de Chabrol, Nykvist o un debutant Bryan Singer, es donà la coincidència de dues pel·lícules de Manoel de Oliveira (O dia do desespero i Vale Abraão), detall significatiu. L’any 1988, el Festival ja havia presentat Os canibais; poc després programaria O convento. Verge encara en les sales comercials, on més tard s’estrenarien regularment les seves obres, Oliveira, conegut només en els cercles festivalers o filmotequers, es podria considerar un descobriment de Sitges i, en gran part, de Seven Chances. Estava, doncs, ben clara ja des de l’edició inaugural, la funció divulgadora de la nova secció. Es per això que, l’any següent, 1994, el Festival i l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors cinematogràfics, presidida aleshores per Àngel Quintana, van decidir unir forces per crear, amb Seven Chances, una Setmana de la Crítica en tota regla.
Xavier Catafal, l’artífex de Seven Chances, em va demanar la confecció d’un test que haurien de respondre els set seleccionadors i que precediria els seus respectius textos. Potser una frivolitat, però en tot cas un divertiment, ja que algunes qüestions, com escrivia Ramon Font en la introducció del seu article sobre O dia do desespero, obligaven l’escriptor a “esquitllar-se de respostes literalment impossibles amb una tirada de dau al set”. L’Associació va consentir continuar el joc els anys següents, suggerint però (suggeriment que va ser cordialment acceptat) un petit matís a la primera pregunta del test: “La pel·lícula que, abans dels 14 anys, marcà la teva cinefília” es va canviar per “La película que, abans dels 14 anys, més et va impressionar”. La publicació de Seven Chances es va mantenir fins l’any 2001, integrant-se a partir del següent en el catàleg general.
Dins o fora, tant se val: Seven Chances va fer i segueix fent visible el cinema invisible.