Vulgaria: Tot pel cinema (low-cost)

Tot pel cinema (low-cost)

En la filmografia de Pang Ho-cheung hi ha una constant referència a un cert estil de cinema de trinxera, el de les pel·lícules rodades amb quatre duros i guions improvisats, amb molt sexe i violència, que en la dècada dels vuitanta va contribuir a definir les peculiaritats del cinema de Hong Kong. A la celebrada A/V hi havia una mica de tot això, però potser Vulgaria és l’homenatge més directe a l’estil autòcton, groller i vulgar de les pel·lícules de Categoria III, allunyades de l’estilisme visual del cinema d’acció exportat per Johnnie To i John Woo. Es tracta, també, d’una reivindicació del cinema low-cost, aquest que substitueix el pressupost per passió i ganes, i que obliga a aguditzar l’enginy fins a límits insospitats.

D’això tracta Vulgaria. Dels límits que un està disposat a traspassar per fer cinema. El seu protagonista, un productor de sèrie B, es fica en situacions cada vegada més absurdes per fer realitat una pel·lícula eròtica que finançarà el cap d’una tríada amb una tendència a la zoofília bastant “bèstia”. El productor es veu subjecte als canvis i capricis del mafiós, el que donarà peu a bones dosis de bromes grolleres, escatologia i humor extravagant en una història-la de la pel·lícula dins de la pel·lícula-que anirà perdent tot el sentit a mesura que avanci el rodatge. Però al productor li és igual, perquè al cap i a la fi ja no importa l’argument, el gènere ni els actors, només importa el cinema com a acte.

En clau de comèdia esbojarrada, grollera i vulgar-el títol no enganya-, Pang Ho-cheung filma les peripècies d’un productor en qui molt bé pot haver-se reflectit a si mateix i els seus esforços per trobar pressupost per rodar pel·lícules com la que ens ocupa. De fet, el mateix director ha explicat en algunes entrevistes que els moments més grollers i obscens de les seves pel·lícules es basen sempre en situacions reals (només cal recordar la salvatge Dream Home, projectada també a Sitges), encara que la veritat sempre estigui recoberta d’aquesta ambigüitat que és també la gran clau de Vulgaria.

A Pang Ho-cheung li agrada jugar a l’engany i, per això, es val de molts altres recursos com els flashbacks, les el·lipsis i fins i tot el metarelat. La trama s’estructura a partir del testimoni del productor davant d’uns estudiants universitaris als quals els explica les seves peripècies per fer la pel·lícula. El seu relat es mou entre el detall i l’el·lipsi per recrear una realitat amb molts tints de ficció, o viceversa. I aquest joc amb la veritat i la invenció és, segurament, el més interessant de Vulgaria. Sota la capa de comèdia escatològica i gamberra s’entreveu una reflexió sobre les formes de captar l’atenció i “manipular” el públic a través del relat, i sobre la necessitat del públic de deixar-se portar per les històries. I hi ha també, per què no, un exemple de màrqueting cinematogràfic low-cost del qual es poden extreure algunes lliçons útils en aquests temps de la immediatesa, les xarxes socials i la viralitat. Si per fer cinema tot s’hi val, quins són els límits per fer visible aquest cinema?

Judith Vives 
 
 
 
 
Todo por el cine (low-cost)
 
En la filmografía de Pang Ho-cheung hay una constante referencia a un cierto estilo de cine de trinchera, ese de las películas rodadas con cuatro duros y guiones improvisados, con mucho sexo y violencia, que en la década de los ochenta contribuyó a definir las peculiaridades del cine de Hong Kong. Algo de esto había en la celebrada A/V, pero quizá sea Vulgaria el homenaje más directo al estilo autóctono, grosero y vulgar de las películas de Categoría III, alejadas del estilismo visual del cine de acción exportado por Johnnie To y John Woo. Se trata, también, de una reivindicación del cine low-cost, ese que sustituye el presupuesto por pasión y ganas, y que obliga a agudizar el ingenio hasta límites insospechados.

De eso trata Vulgaria. De los límites que uno está dispuesto a traspasar para hacer cine. Su protagonista, un productor de serie B, se mete en situaciones cada vez más absurdas para hacer realidad una película erótica que va a financiar el jefe de una tríada con una tendencia a la zoofilia bastante “burra”. El productor se ve sujeto a los cambios y caprichos del mafioso, lo que dará pie a buenas dosis de bromas soeces, escatología y humor bizarro en una historia –la de la película dentro de la película– que irá perdiendo todo el sentido a medida que avance el rodaje. Pero al productor le da igual, porque al fin y al cabo ya no importa el argumento, el género ni los actores, tan solo importa el cine como acto.

En clave de comedia alocada, grosera y vulgar –el título no lleva a engaños–, Pang Ho-cheung filma las peripecias de un productor en el que muy bien puede haberse reflejado a sí mismo y sus esfuerzos para encontrar presupuesto para rodar películas como la que nos ocupa. De hecho, el propio director ha explicado en algunas entrevistas que los momentos más groseros y obscenos de sus películas se basan siempre en situaciones reales (sólo hay que recordar la salvaje Dream Home, proyectada también en Sitges), aunque la verdad siempre esté recubierta de esa ambigüedad que es también la gran clave de Vulgaria.

A Pang Ho-cheung le gusta jugar al engaño y, para ello, se vale de otros muchos recursos como los flashbacks, las elipsis e incluso el metarelato. La trama se estructura a partir del testimonio del productor ante unos estudiantes universitarios a los que les explica sus peripecias para hacer la película. Su relato se mueve entre el detalle y la elipsis para recrear una realidad con muchos tintes de ficción, o viceversa. Y ese juego con la verdad y la invención es, seguramente, lo más interesante de Vulgaria. Bajo la capa de comedia escatológica y gamberra se entreluce una reflexión sobre las formas de captar la atención y “manipular” al público a través del relato, y sobre la necesidad del público de dejarse llevar por las historias. Y hay también, por qué no, un ejemplo de marketing cinematográfico low-cost del que se pueden extraer algunas lecciones útiles en estos tiempos de la inmediatez, las redes sociales y la viralidad. Si para hacer cine todo vale, ¿cuales son los límites para hacer visible ese cine?

Judith Vives