En la mort d’Arnau Olivar

Ha mort Arnau Olivar (12.01.1924 – 01.02.2016), advocat que al llarg de tota la seva vida ha compaginat aquesta activitat professional amb la tasca d’estudiós, activista i escriptor cinematogràfic.

Entre 1959 i 2011, Olivar assistí regularment a la Mostra de Venècia com a crític, publicant-ne les cròniques a Canigó, primer, i després a Serra d’Or. Assagista cinematogràfic, va escriure per a Ensayos de Cine, El Maresme, Film Ideal Club, Jeune Cinéma, ocasionalment per al diari Avui, prologà per a Voz e Imagen (Ed. Aymà), col·laborà en diverses enciclopèdies i revistes (Editorial Salvat, Editorial Labor, Cinematògraf, Qüestions d’Art…). I sobretot, és l’autor de 19 assajos cinematogràfics publicats a la revista Qüestions de Vida Cristiana, bàsicament fruit de les sessions de cinefòrum que, entre 1963 i 2000, amb una freqüència de 3 o 4 sessions anuals presentava a la comunitat benedictina de Montserrat, activitat de què també dóna testimoni el llibre Els Cinefòrums de Montserrat, escrit pel mateix Arnau Olivar (Editorial Base, 2012).

De formació autodidacta, a penes havia pogut veure l’escàs material que era disponible a la Barcelona posterior a la Guerra Civil i això el feu anar a París, com explicà al suplement del programa de mà núm. 4 de 2005 editat per la Filmoteca de Catalunya: la necessitat d’ampliar el meu coneixement fílmic, tot constatant la lectura amb la visió, determinà el meu primer viatge a París, “la ciutat de la llum”, pletòrica de sales que s’enfosquien per a projectar els films que els meus ulls anaven englotint, a raó de cinc o sis per dia, en un empatx cinematogràfic impressionant. En forjar-se com a cinèfil no hi fou aliè, sinó tot al contrari, que el 1953 creés el Cineclub Llanterna Màgica (conjuntament amb el seu amic Antoni Farré Terré), que durant quatre anys va anar espigolant pel·lícules per antigues distribuïdores i restes de productores ja desaparegudes i les projectava a Barcelona (Cine Central, Avenida de la Luz, Alexis, Alexandra…); preludi dels 29 “week-ends” cinematogràfics que organitzarien a Perpinyà, entre 1957 i 1970, amb la col·laboració de la Federació Francesa de Cineclubs, i que permetrien que bona part del món artístic, cultural, professional i polític de Catalunya descobrís obres cabdals del setè art (Vigo, Dreyer, Vidor, Olmi, Resnais, Bergman, Wadja, Visconti, Pasolini, Bresson, Einsenstein…).

Co-autor del guió de Vida de família (Josep Lluís Font, 1963), Arnau Olivar hi té un petit paper, de la mateixa manera que tornaria a fer una altra breu aparició davant la càmera, encarnant l’advocat i polític Narcís Verdaguer i Callís a La Ciutat Cremada (Antoni Ribas, 1975-1976). Va col·laborar amb el documental Barcelona és de tots (Pere Balañà, 1980). I exercí de professor de la teoria del muntatge a l’Escola Cinematogràfica Aixelà, el 1963. Juntant el seu vessant d’advocat i d’home de cinema, el 1984 redactà els estatuts de la Federació Catalana de Cineclubs i fou el primer president de l’entitat ja legalment constituïda –de la qual posteriorment passaria a ser president d’Honor–. El 1988, la Generalitat de Catalunya va concedir a Arnau Olivar el Premi Extraordinari de Cinematografia i el 2005, Filmoteca de Catalunya l’homenatja amb el cicle “La memòria d’Arnau Olivar“, en què ell mateix s’encarregà de triar-ne les pel·lícules programades. El 2010, l’Acadèmia del Cinema Català el nomenà membre d’honor –consti que una de les darreres activitats cinematogràfiques realitzades en vida per Arnau Olivar ha estat visionar i votar les candidates dels VIII Premis Gaudí–.

El rigor i la profunditat han caracteritzat la mirada crítica d’Arnau Olivar. Ha demostrat sempre un gran respecte per l’obra cinematogràfica, entesa com a creació artística, i per l’exercici de la crítica, presa com a acte intel·lectual –d’on se’n deriva una admirable consideració envers la intel·ligència del lector–.

En tots els seus escrits, es fa evident un escrupolós treball de documentació i una irrenunciable voluntat d’informar, sense cap mena de lluïment virtuós dels coneixements. Una gran cura de contextualitzar la pel·lícula de què parla o el moment, les circumstàncies, l’evolució de l’autor de què tracta. Hi ha abocat generosament una part del seu propi i amplíssim bagatge cultural i cinematogràfic: la part que podia resultar útil al lector, en la reflexió sobre l’obra o l’artista.

Per ell, es feia imprescindible analitzar el tractament formal dels films. Podia haver-se esplaiat llargament i profundament en la temàtica, com fou el cas –per exemple– de Los comulgantes (Ingmar Bergman, 1963), en què, arribat a un punt, escrivia Tot això –les reflexions temàtiques– tindria un valor molt relatiu si “Los comulgantes” no fos una obra fílmica plena de valors estètics i estilístics. Reblant el clau, hi afegia: Bergman ha aconseguit d’expressar vàlidament una de les angoixes humanes més trascendents. Si no ho hagués aconseguit artísticament, aquesta problemàtica s’hauria reduït a una tesi, a un document o, potser, a una simple experiència testimonial; és a dir, el film hauria de ser considerat culturalment. Però com que la grandesa d’un film ve determinada per la creació artística d’un tema important, crec que, pels motius expressats, cal considerar aquest film de Bergman tant culturalment com artísticament; en això, precisament radica la seva grandesa (Qüestions de Vida Cristiana, núm. 42, 1968).

En l’anàlisi i ponderació dels diversos aspectes formals d’una pel·lícula, Arnau Olivar s’ha interessat especialment per la imatge, aportant-hi sovint els seus amplis coneixements pictòrics. Valgui com a exemple que, tot comentant l’escena de l’orgia secreta d’ Eyes Wide Shut (Stanleu Kubrick, 1999) va remarcar-hi la influència del carnaval venecià de l’art de Pietro Longhi i Giandomenico Tiepolo, (Venècia 1999, Serra d’Or núm. 481, de gener de 2000) o que, tot parlant del castell de Howl que apareix a El castell ambulant (Hayao Miyazaki, 2004) evoqués els dibuixos d’Arthur Rackham i alguna pintura de Max Ernst dels anys vint (Venècia 2004, Serra d’Or, núm 541, de gener 2005).

En certa ocasió, Arnau Olivar va escriure: Al crític li cal criticar el film com a fet artístic que és i, alhora, expressió d’un fet cultural; perquè sempre he cregut que el crític cinematogràfic és un crític d’art, però concretament de l’art del cinema, i que l’obra d’art és el resultat d’una realitat socio-cultural. I encara hi afegia: es tracta d’una escala de valors crítics en la qual el tema i la ideologia no es poden considerar desvinculats de l’art cinematogràfic.

Independent fins al moll de l’òs, Arnau Olivar s’ha mantingut al marge de grups i tendències que breguen per a imposar un discurs únic, un corrent dominant. Militant de la llibertat intel·lectual, ha combatut constantment el dogmatisme. Ha reivindicat Visconti davant dels retrets d’aquells que no toleraven que se’ls escapés de la seva ortodòxia. Ha denunciat el desconcert i els recels de la crítica marxista davant l’evolució de Pasolini. Home profundament catòlic, Olivar ha defensat de manera clara i contundent El cuirassat Potemkin (Sergei Einsenstein, 1925) i, en general, la figura d’Einsenstein –a qui ha considerat com a l’home de cine més complet i de concepció més gran–. Això sí, afirmant que El cuirassat Potemkin adquireix la plenitud en l’àmbit de les idees abstractes; que és així –universalitzant-se i no pas internacionalitzant-se– que els artistes i les obres d’art es justifiquen i mantenen la vigència (Pròleg d’ El Acorazado Potemkin, Colección Voz e Imagen, Maig 1971, Ed. Aymà). Es tracta, en paraules seves, d‘una pel·lícula que jo sempre he admirat, que és de propaganda d’unes idees que no són les meves (..) però Einsenstein, a través de la creació del llenguatge, aconsegueix una obra mestra ultrapassant la ideologia i el gènere (Entrevista amb Imma Merino, Presència, del 8 al 14 d’abril de 2005). Igualment s’ha adreçat als lectors de Qüestions de vida cristiana per a reclamar-los –implícitament– obertura d’esperit davant d’obres com La Via Làctia (1969) o Viridiana (1961), de Buñuel, o ha defensat Pasolini i en particular L’evangeli segons sant Mateu (1964) davant dels integristes catòlics –Durant un temps, jo deia que l’església catòlica no havia de perdre el temps i fer cardenals Pasolini i Buñuel, declarà Arnau Olivar a Imma Merino en l’entrevista ja citada–.

Tanmateix, Arnau Olivar ha manifestat sempre el seu propi punt de vista. Mai no ha jugat a mantenir cap falsa neutralitat. En la seva mirada crítica s’hi ha reflectit una escala de valors, personal. S’hi han fet paleses unes inquietuds intel·lectuals i espirituals concretes, en la seva perspectiva. Ni ho ha amagat ni ho ha dissimulat, enriquint el debat crític.

Articles que ell va escriure fa una colla d’anys, mantenen encara una vigència ben remarcable. I això passa perquè no s’ha quedat mai en les contingències cojunturals de les pel·lícules. N’ha defensat els valors universals, els que poc tenen a veure amb modes fugisseres. D’altra banda, ni la moda, ni la fama, ni el prestigi de ningú no li han fet dir res que no cregués. El respecte als artistes i la seva obra, en ell, han anat de bracet amb l’exigència.

De la mateixa manera que mai no s’ha aplegat a cap tendència cinematogràfica hegemònica, tampoc no s’ha refugiat en cap època del cinema. Obert a obres de modernitat rabiosa i creatives, del que es fa ara mateix li ha seguit interessant, fins a darrera hora, el mateix de sempre: allò que és art de debò. Això l’ha dut a una actitud amatent a la descoberta de nous talents, noves aportacions al setè art; això sí, sense combregar amb rodes de molí.

Salvador Montalt