“Bodkin Ras”, premio FIPRESCI en Rotterdam

Comptant a dit les pel·lícules vistes al 45è Festival Internacional de Cinema de Rotterdam, m’adono que el balanç entre les propostes de ficció i aquelles altres que poden considerar-se documentals o que cerquen posicionaments híbrids està més anivellat del que m’havia semblat en un primer moment. Potser és que són temps en els que la ficció gairebé no pertoca, en els que els enregistradors d’imatges tenen molt per mirar, molt per investigar, molt per assenyalar en l’anomenat món real. Per anomenar-lo d’alguna manera: el lloc on vivim o intentem viure. Fins i tot les ficcions supuren, quasi podríem dir que pateixen les ferides. Dos cineastes japonesos, agitadors, compromesos: Sion Sono i Masao Adachi. Ambdós presentaven al festival holandès les seves darreres ficcions: a Artist of Fasting (2015) Adachi extrapola a la societat nipona el relat de Franz Kafka Un artista de la fam, mentre que a The Whispering Star (2015), Sono ens explica una melancòlica faula de ciència-ficció postapocalíptica. A l’inici de la pel·lícula del director de Love Exposure (2008) un rètol sobre fons negre ens fa saber que els desolats escenaris on transcorre una part del film pertanyen a l’àrea de Fukushima, devastada arran d’un accident en una central nuclear, durant el terratrèmol i posterior tsunami del 2011. Adachi, per la seva banda, obre Artist of Fasting mostrant-nos algunes imatges documentals de la catàstrofe. En el col·loqui posterior, que va haver de celebrar-se a distància, perquè el govern japonès no va permetre a Adachi abandonar el Japó atès el seu controvertit historial, algú li va preguntar al cineasta per aquestes imatges i ell va explicar, sense embuts, que era una forma de visualitzar un desastre mediambiental i humanitari del qual el govern japonès, un cop passats els moments inicials de crisi, sembla que ja no vulgui recordar-se’n. Sono i Adachi necessiten fer memòria, posar el dit a la llaga i filmar el buit resultant, el silenci; al cap i a la fi es tracta de la seva terra, que d’alguna manera també és la seva pell.

Bodkin Ras (2016), el film al qual li vam donar el premi FIPRESCI, d’entre les onze estrenes mundials incloses a la secció Bright Future, tracta d’algú que ha de mudar de país per no haver de mudar de pell. Tracta d’un jove, Bodkin, que vol deixar enrere certs esdeveniments del seu passat i per això es refugia a Forres, un poblet del nord d’Escòcia. I el que fa interessant la pel·lícula és com Bodkin, que és un personatge de ficció, tracta d’integrar-se en aquest indret, coneixent algunes de les persones reals que hi viuen i acostant-nos una mica a les seves vides. En un revelador moment de la pel·lícula, el protagonista tracta d’explicar-li a la noia amb qui surt la seva història. Aquesta no el creu i s’enfada, a la qual cosa ell li respon etzibant-li un “tant se val, perquè és mentida”. I en aquestes arenes movedisses, entre la veritat i la mentida, es mou Bodkin, en un film que, per primer cop des que havíem començat a veure pel·lícules, va semblar posar-nos a tots d’acord amb un entusiasme moderat, però superior als que havíem experimentat fins aleshores. La pel·lícula és una coproducció entre Bèlgica i Holanda, i el fet que transcorri a Escòcia també reforça la seva naturalesa mestissa.

Ens va sorprendre, d’entrada, que entre les pel·lícules a jutjar hi hagués tant pel·lícules de ficció com documentals. Els que ens van interessar més, seguint en la línia d’aquest article, i és una sensació que també subscric a títol personal, o bé eren documentals o bé se situaven en territoris incerts, com fou també el cas de Pacífico (Fernanda Romandía, 2016). El film havia estat concebut inicialment com un documental, en el que la seva directora volia filmar la construcció d’un edifici dissenyat per l’arquitecte Ando Tadao a una remota platja mexicana. Un cop allà, però, d’aquest documental en va emergir una ficció, desenvolupada col·lectivament amb alguns dels habitants de la zona.

En un registre més convencional se situa Of Shadows (Xi Cui, 2015), que ens mostra com sobreviu a la Xina l’ancestral teatre d’ombres, una de les formes de representació d’històries en imatges en moviment més antigues que existeixen. La pel·lícula busca contraposar l’esperit autèntic d’aquestes representacions, que perviu en alguns llogarets remots, amb les funcions que els mateixos artistes duen a terme a ciutats més grans, buidades de significat i convertides en poc més que propaganda al servei del govern. En un moment de la pel·lícula, tenen lloc al mateix temps, en un d’aquests poblets, una representació de teatre d’ombres i la projecció, pocs metres més enllà, d’una ostentosa superproducció bèl·lica, en una pantalla que oneja i cau una mica amb el vent, un vent que amb el seu moviment sembla que no acabi de decidir-se entre bufar a favor de la modernitat o de la tradició.

I a les antípodes d’aquests films, i de la resta de la selecció de Bright Future, dues propostes que orbiten els llimbs de la luxúria i la bogeria: Tenemos la carne (2016) d’Emiliano Rocha Minter i Esa sensación (2015), de Juan Cavestany, Julián Génisson i Pablo Hernando. La primera és un lúbric conte (per a adults) sobre dos germans que acaben cohabitant amb un sinistre personatge a una mena de cova que sembla treta del viatge al·lucinatori a l’infern que experimentava Ze do Caixao a Esta noche poseeré tu cadáver (José Mojica Marins, 1967). A Esa sensación, tres dels representants del cinema espanyol més arriscat ens fan viatjar, un cop més, a l’altre costat de l’humor, allà on el riure comença a mutar en estranyesa i incomoditat. Hernando, Génisson i Cavestany explicaven durant la presentació de la pel·lícula que aquesta va erigir-se en el seu particular pla per combatre l’avorriment i la calor durant l’estiu passat. Mentre, a Rotterdam, ens refugiàvem del fred i del vent i de les vicissituds de la intempèrie veient pel·lícules com la seva.

© Toni Junyent, 2016