“La vida sense la Sara Amat”, guanyadora del Premi de la Crítica al BCN Film Fest

El jurat de la crítica del BCN Film Fest, integrat per Pep Armengol, Ylenia Cañadas i Aaron Cabañas, ha atorgat el Premi de la Crítica a “La vida sense la Sara Amat”, de Laura Jou, així com una menció especial a “La mirada de Orson Welles”, de Mark Cousins.

La vida sense la Sara Amat (Laura Jou, 2019)

Pep Armengol Farré

El trànsit de la infància a la adolescència. Una visió dels records més íntims mostrada a partir dels petits objectes que acompanyen aquest moment de canvi en la vida.

Laura Jou pren, a suggeriment de la productora, directora i presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català Isona Passola, la responsabilitat de tirar endavant l’adaptació al cinema de la novel·la homònima de Pep Puig, premi Sant Jordi 2015 de narrativa. Coral Cruz, serà la guionista, ella farà un esplèndid treball de selecció de moments, tan d’exteriors com d’interiors, íntims o de grup, amb els que aconseguirà un perfecte equilibri entre la fidelitat a l’essència del llibre i la necessària presa de certes llicències per acomodar el llenguatge escrit al dinamisme propi de la paraula i la imatge, que son la base del cinema. El guió és, en aquesta pel·lícula, una de les peces fonamentals per dotar al contingut del relat del to serè i intimista que recorre tot el film.

Cal ressaltar també la direcció de fotografia a càrrec de Griselda Jordana, que cerca en les hores baixes del dia les tonalitats crepusculars, relaxants i moroses de les tardes d’estiu on al carrer no passa quasi res, mentre en els espais interiors els protagonistes senten bategar els seus cors al ritme del despertar del sexe i els instints que activaran el motor de canvi de les seves personalitats. La fotografia dóna la textura adequada il·luminant personatges i entorn fins els detalls més ínfims. La direcció artística ha tingut molta cura que tan petits objectes com complements (teules de reserva apilades a l’eixida de les golfes, els vestits, els tebeos, el paper de folrar els llibres, les capses de sabates, etc.) siguin referències temporals que situin l’acció en l’estiu de 1981. Tot això lligat amb el vestuari, pentinats i música conforma el marc de referència on ha de tenir lloc la història d’iniciació que suposarà, pel Pep i la Sara, el pas de la infància a l’adolescència.

Laura Jou, cineasta experta en la formació i sel·lecció de joves actors, posa tota la seva experiència al servei de la història, fent-la en tot moment creïble en l’espai i el temps, gràcies a un treball de “buidar” temporalment la memòria del actors, lligada a mòbils, gestos, aparença externa i hàbits de conducta actual i registrar en ells els traços propis d’uns adolescents d’inicis dels anys vuitanta. La Jou, a més, coneix molt bé aquest temps, perquè ella tenia llavors l’edat que tenen ara els protagonistes.

La planificació i el muntatge marquen un to amable, sense caure mai en la sensibleria o el traç gruixut, dotant d’agilitat el relat i puntejant l’acció amb diversos girs de guió, que la doten d’una intriga i un crescendo sostinguts fins al final.

Els joves, entre jocs i rialles, descobriran la rebel·lia personificada per la Sara Amat, la mentida en la vida dels seus pares, la manca d’estima i l’engany entre ells, l’escalf proper i humà en la persona de la padrina del Pep, sempre permissiva… Per altra banda, la influència literària de Tolstoi, com a referent cultural, posa la reflexió intel·lectual al servei de qui el cerca, en aquest cas la Sara. Aquestes vivències es barregen de forma natural en el tractament cinematogràfic de la historia, aportant-li una pinzellada poètica i una visió clarament feminista, posant l’accent en l’actitud de la Sara enfront del Pep, que sempre anirà a remolc de la iniciativa d’ella.

El tractament que Jou imprimeix a la narració aporta una llum especial i crea una atmosfera íntima que es farà notar en l’espectador, que la podrà sentir com un referent net i precís de la seva pròpia adolescència.

La vida sense la Sara Amat és una òpera prima en la que, com tantes en la història del cinema, per exemple Els 400 cops del gran François Truffaut, la directora Laura Jou, abans de parlar del present o del futur, té una clara preferència per cercar en el passat l’empremta sentimental que ha forjat un comportament i uns valors a desenvolupar d’adults. De la mateixa manera que va succeïr amb el gran mestre de la Nouvelle Vague, cal esperar que les noves propostes de la jove realitzadora catalana, cristal·litzin en imatges i històries interessants amb les que ha de fer créixer, en vàlua i continguts, una carrera que li augurem important perquè hi ha en ella els fonaments tècnics i el domini del mitjà per fer-ho possible.