“Mercuriales” gana el premio FIPRESCI en Turín

Gerard Casau formó parte por la ACCEC del jurado FIPRESCI de la crítica en el Festival de cine de Turín, i en este artículo nos habla de la película a la que otorgaron el premio: Mercuriales (Virgil Vernier).

MERCURIALES

Durant els seus compassos inaugurals Mercuriales juga a despistar l’espectador, fent-li creure que la pel·lícula que s’està desembolicant davant els seus ulls tractarà realment sobre els edificis que li donen nom; dues torres bessones erigides a Bagnolet, una de les banlieu que conformen la perifèria de París. El primer que enfoca la càmera del director Virgil Vernier són les entranyes d’aquestes construccions, els panells que controlen l’electricitat dels gratacels. La banda sonora d’electrònica maquinal i de profunda percussió composta per James Ferraro dóna la sensació d’estar escoltant el so de l’edifici mateix, l’eco dels seus processos orgànics. A continuació, coneixerem la resta de la seva estructura alhora que un jove negre (Damien Bonnard), que és guiat per escales i passadissos en la seva primera nit com a guarda de seguretat a Les Mercuriales. El trajecte culmina en la foscor d’un despatx, on el reflex d’una pantalla d’ordinador contra la finestra crea una mena de fantasma lluminós que sobrevola el cel de la ciutat.

Aquest és el primer avís d’irrealitat del film, que tot just llavors es desvia del seu guió inicial per centrar la seva atenció en Lisa (Ana Neborac) i Joane (Philippine Stindel), dues noies (moldava i francesa, respectivament) que es coneixen treballant com a recepcionistes a Les Mercuriales. No triguen a travar amistat, i la seva relació permet a Vernier i a l’espectador sortir dels edificis per conèixer els seus voltants: els habitatges de protecció oficial, els bars, els sex clubs… Un mapa d’aparença documental però traçat amb sentit del misteri, on el forat d’una tanca pot conduir quasi màgicament fins a la trista espessor d’un cementiri d’animals. També se’ns presentaran alguns personatges que cobraran cert relleu, com Zouzou (Annabelle Lengronne), la companya de pis de Joane, i a la seva filla Nadia (Jad Solesme), a qui les joves fan de cangur mentre la mare treballa o avança en el seu idil·li amb l’home amb qui es vol casar. Petites subtrames en una narració que presenta constants fugues cap a l’ambigüitat i l’inexplicable, ja sigui a través del tractament del color (el film està rodat en 16 mil·límetres, donant una especial densitat al roig, el blau i el negre, especialment en les seqüències nocturnes) o mitjançant la transformació de Lisa en una figura fantasmagòrica i noctàmbula que es dedica a destrossar el mobiliari urbà i les runes.

Res, però, fa ombra al centre gravitatori de la pel·lícula, que no és sinó el vincle que es forma entre les dues protagonistes: Lisa i Joane passen a acompanyar a Celine i Julie (Celine et Julie vont en bateau, Jacques Rivette, 1974), Hélène i Sonia (Femmes femmes, Paul Vecchiali, 1974) o Isabelle i Marie (La Vie rêvée des anges, Erick Zonca, 1998) en la llista de complicitats femenines que han enriquit la història del cinema francès. La seva és una relació intensa i plena de descobriment, com tota amistat nova; també breu, perquè la fi de l’estiu suposa el retorn de Lisa cap al seu país natal. Això tenyeix el darrer tram de Mercuriales d’un ambient malenconiós, amb les dues noies escapant-se a la casa que la família de Joane té al nord de França, i on proven d’escenificar una bombolla que les aïlli i congeli el pas del temps.

El primer llargmetratge de Virgil Vernier seria, doncs, un film eminentment femení, on tota presència masculina es converteix en residual, gairebé ridícula. Així ho demostra el francès musulmà que acusa a Joane de tenir un comportament immoral; o el brètol que, acostumat a pagar a les dones, no sap com reaccionar quan Lisa intenta convidar-lo a una cervesa i xerrar amb ell. Fins i tot el vigilant que hem conegut al principi del film haurà de ser instruït per una companya en tècniques d’autodefensa. L’evolució d’aquest personatge, les aparicions del qual marquen els possibles tres actes de la pel·lícula, és significativa: el coneixem en la seva ingenuïtat, per després retrobar-lo encarregant-se de la seguretat d’un supermercat, i finalment convertit en un agent de l’ordre, portant un arma que li escau completament ridícula, i tractant d’imposar unes poc convincents lleis als desemparats que sobreviuen als voltants de Les Mercuriales. Dues torres, fermes i indiferents, que actuen com un eix des d’on es projecten els traços de vida captats per la càmera de Vernier.

Gerard Casau