“Meseta”, guanyadora del Premi al millor film nacional a l’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona

El jurat integrat per Pep Armengol, Albert Elduque i Mercè Coll ha atorgat el Premi al millor film nacional de L’Alternativa a “Meseta”, de Juan Palacios, així com una menció especial a “Las letras de Jordi”, de Maider Fernández Iriarte

La nostra tasca com a jurat a L’Alternativa – 26è Festival de Cinema Independent de Barcelona va consistir a premiar la millor pel·lícula de la Secció Nacional, composada per un total de 18 títols de producció o coproducció espanyola. La mostra incloïa curts i llargmetratges que optaven al mateix guardó en igualtat de condicions, una aposta coherent dins d’un festival flexible on es desdibuixen les fronteres rígides entre formats i durades. Vam atorgar el premi a Meseta, de Juan Palacios, i una menció especial a Las letras de Jordi, de Maider Fernández Iriarte.

Meseta és el segon llargmetratge del seu director i ja ha estat reconegut al CPH:DOX de Copenhaguen i al Festival de Cinema de Pesaro. Com moltes altres peces de la secció, i de L’Alternativa en general, aborda un problema d’ordre polític, especialment atent a les perifèries i la seva relació amb el centre, i ho fa conjugant el documental amb la ficció. En aquest cas, es tracta del retrat d’una localitat castellana que es converteix en emblema d’aquella Espanya buidada que iniciatives com Teruel Existe volen portar a l’arena del debat polític. Palacios troba una àmplia gamma de situacions que posen en escena les tensions entre l’aparent aïllament de la vila i la resta del planeta; així, un pastor i la seva dona comenten les notícies del cor i especulen sobre possibles destins on viatjar de vacances, o un pescador parla de Google, Facebook i d’una dona paraguaiana a qui ha conegut online. En alguns casos aquestes situacions resulten forçades, com si el documental busqués tensar la corda entre un aïllament arcaic i una modernitat hiperconnectada, i en fer-ho s’acosta perillosament al circ de rareses de l’Espanya profunda. D’altres vegades, però, el contrast entre el buit i la tecnologia adquireix un lirisme singular i fascinant, especialment quan el paisatge es representa a través de dispositius visuals com la visió nocturna, la reconstrucció d’un videojoc o la realitat augmentada dels Pokémon Go. Al final de la pel·lícula s’abandona el contrast amb els suports digitals i s’imposa una dimensió màgica, ancestral, gairebé mítica: dues nenes parlen del Sacauntos, una mena d’home del sac que no té feina perquè al poble no hi ha nens, o un agricultor compta cases buides per adormir-se, composant amb la seva veu una llista que oscil·la entre el recompte d’ovelles, el poema minimalista i el cant elegíac pels que ja no tornaran.

“Meseta”, Juan Palacios, 2019

Meseta parteix de la realitat i en ella troba la faula, la fantasia, el terror, fins i tot la ciència-ficció. D’altres pel·lícules rellevants de la Secció Nacional s’articulaven en la mateixa direcció: El cuarto reino, d’Adán Aliaga i Àlex Lora, explora la vida dels treballadors d’una deixalleria de Nova York que pensen constantment en l’espai exterior; De una isla, de José-Luis Guerin, filma els paisatges de Lanzarote i excita la imaginació de l’espectador a través dels subtítols, que suggereixen vides i aventures en els plans buits; i Libertad, realitzada per estudiants de secundària de la província de Lleó, ajunta el relat d’una dona que va viure l’adolescència a presons franquistes amb la filmació en cel·luloide i blanc i negre dels mateixos espais a l’actualitat, superposant temporalitats distintes i fent que ens preguntem si les coses han canviat o continuen igual. Idees també presents fora de la Secció Nacional, per exemple a la retrospectiva del cineasta francès Jean-Gabriel Périot, de qui vam poder veure, entre d’altres, la sorprenent Une jeunesse allemande (2015), premiada pel Jurat de l’ACCEC al 2015. Dedicada a l’Alemanya de l’època de la Fracció de l’Exèrcit Roig, aquest documental compost exclusivament amb imatges d’arxiu interroga el nostre present des de l’eloqüència de les imatges passades. L’Alternativa també va comptar amb activitats per a estudiants i professionals, com ara un seminari sobre el treball amb actors no professionals impartit per la directora Neus Ballús, de qui es van projectar quatre curtmetratges.

Com a Jurat de la Secció Nacional vam atorgar una menció especial al llargmetratge documental Las letras de Jordi, de Maider Fernández Iriarte, el retrat d’un home de 51 anys amb paràlisi cerebral que es comunica assenyalant les lletres de l’alfabet en una taula. La pel·lícula deixa fora la descripció de la residència on el protagonista acaba de mudar-se, així com la seva vida quotidiana, i se centra en la relació entre ell i la directora: en el procés de comunicació, en els malentesos, en les resistències, en la comprensió mútua. Sense paternalismes, Fernández Iriarte problematitza la seva posició com a cineasta i s’acosta al cos filmat amb cura i respecte, ja sigui en una conversa quotidiana o en una pregària silenciosa a Lourdes. Ressonen el Herzog d’El país del silencio y la oscuridad (1970) i d’El gran èxtasis del escultor de madera Steiner (1974), però el que queda a la memòria de l’espectador no són tant els raptes extàtics com els dubtes humans, que converteixen aquesta humil peça en una lliçó exemplar de com afrontar el retrat de l’Altre des del respecte i l’empatia.

“Las letras de Jordi”, Maider Fernández Iriarte, 2019

Pepe Armengol, Mercè Coll, Albert Elduque