El jurat de la crítica del Americana Film Fest, integrat per Juan Pablo Beas, Antoni Peris Grao i Marc Garriga Reig, ha atorgat el Premi de la Crítica a “We the Animals”, de Jeremiah Zagar

 

We the animals (J. Zagar, 2018)

 

Juan Pablo Beas, Antoni Peris Grao, Marc Garriga Reig

Difícil enfrontar-se cinematogràficament a una xacra com la violència de gènere o l’abús infantil sense caure en la denúncia més simple. Ja se sap que el camí de l’infern està llambordat de bones intencions. Els esforços de cineastes bregats com Loach, els Dardenne o Leigh per atacar els crims socials han acabat convertint-los en clixés de si mateixos. El cinema social és perillós per qui vol reivindicar, per sobre de tot, la justícia, oblidant la imatge.

A l’Americana han coincidit algunes obres que, d’una o altra manera, s’apropaven a aquest tema. Els joves empresonats a una secta religiosa per ser curats de la seva homosexualitat a The miseducation of Cameron Post (D. Akhavan, 2018 ) en fou un exemple. Però un exemple més aviat superficial.  Molt més rodona, ben planificada i amb un treball força interessant de posada en escena, Wildlife (el debut rere la càmera de Paul Dano) narrava amb precisió la deriva d’una parella en crisi i com això afectava al fill que pare i mare deixaven de banda. Una obra madura, basada en una novel·la de Richard Ford, que posava sobre la taula sense estridències el maltractament emocional que patia el noi.

We the animals, debut en la direcció de ficció de Jeremiah Zagar assumeix amb valentia el risc d’enfrontar-se cara a cara als maltractaments infantils recorrent a una narració que oscil·la entre el naturalisme i el mon oníric. Zagar es basa en una novel·la de caire autobiogràfic per presentar-nos una família amb tres fills, d’origen humil, amb pare hispà i amb massa testosterona,  a qui la crisi ha passat factura. Aïllats aparentment, tant a nivell físic (viuen a una casa a la vora del camp) com relacional, la vida transcorre com un joc pel petit protagonista, Manny, i els seus dos germans. Les seves correries amunt i avall podrien fer-nos pensar en d’altres obres però no estem al mon de l’aventura infantil de Mud (J. Nichols, 2012) o Kings of Summer (J. Vogt-Roberts, 2013). Zagar prové del documental i la seva obra retrata fidel, dolorosament, l’espai on es dona la violència de gènere: una casa poc atesa, habitacions buides, llits senzills. Un espai poc acollidor on l’home pot dedicar-se al sexe primer, per violentar més tard. Un espai, també, desatès per la mare que deixa als tres fills sense menjar ni recursos durant els dies en que pateix la depressió no tant per la violència patida sinó per la dependència que té de l’abusador. Un pare que no sap mantenir la pobra feina de vigilant (a la que porta als fills a dormir) que fa,  ni guardar els minsos estalvis, llençant-los en la compra d’una pick-up, per desesperació (breu) de la mare i per joia dels fills, que tenen un petit moment de felicitat, mirant al cel des de la caixa del vehicle en marxa.

Nogensmenys Zagar no burxa a la ferida, no s’orienta al relat pornogràfic del dolor. Un cop el maltractament i la violència son evidents, s’orienta al més menut dels germans, al protagonista, que defuig, transforma la por, mitjançant dibuixos i imaginació. Si la nena de Besties del sud salvatge (Beasts of the Southern Wild, B. Zeitlin, 2012) acabava sent transportada a una comunitat arcàdica en una obra de realisme màgic, aquí Zagar ens manté en la realitat més punyent però permet al seu protagonista fugir a traves dels dibuixos. Els papers ratllats per Manny, creuats de línies negres i vermelles que il·lustra amb la llum d’una llanterna sota el llit, donen pas a siluetes en lluita, a formes amenaçadores i, finalment, al vol alliberador.  Zagar assumeix un risc, a nivell visual i narratiu, amb un ús intel·ligent de l’animació. Dibuixos i fugues aèries no son parèntesi gratuït, lluïment autoral, sinó que s’integren a la història i  desenvolupen per l’espectador unes imatges de potència tant sensorial com emocional.

Zagar ens mostra una realitat dels USA relativament poc freqüent a pantalla, però el realment destacable és la capacitat d’anar més enllà dels relats de denúncia més elementals. Les evolucions del real al dibuix (els coits quasi exhibits davant dels fills, a l’igual que la violència) i de nou al real, son captades per Zagar de manera que unes i altres imatges arriben a confondre’s. Tan irreal poden resultar l’impacte que l’aigua determina a Manny en diferents moments (la capbussada forçada amb sensació de mort, la pluja i el fang en el que vol fondre’s) o el joc  que fan sota els llençols (body heat, body heat!!!)  com les imatges animades que sorgeixen de les pàgines dibuixades. Aquesta estratègia estètica que vincula família i germanor amb violència i por, permet entendre millor el patiment i quant difícil n’és de sortir-ne, deixant enrere germans i pares. Molt significativament, l’abús desenvolupat finalment contra Manny pels propis germans (après de l’actitud de pare i mare) es visualitzarà també en els dibuixos mostrant-los com insectes tant amenaçadors com els adults. I, al final, Manny, sol contra el mon, haurà de decidir si quedar-se, anar a la sinistra casa més enllà de la carretera (on habiten uns white trash consumint porno i altres substàncies) o (potser no tan metafòricament) alçar el vol.