Premi José Luis Guarner a Bone Tomahawk (Sitges 2015)
Bone Tomahawk, de S. Craig Zahler
Les pel·lícules de l’Oest sempre han estat territoris propicis per a la reflexió sobre la trobada (i el desencontre) de temps i civilitzacions. Si el western clàssic parlava entre línies de la construcció de la nació a través d’una certa legislació de la barbàrie -generalment contra l’habitant primigeni-, el western crepuscular s’ocupava de marcar un espai on el capitalisme arribava i, amb ell, les noves formes arrasaven esborrant poc a poc als arquetips conqueridors de la seva essència. El western, doncs, recull tant el naixement com el desmantellament d’un cert ordre, i és en aquest sentit un gènere que parla tant del passat com del futur d’un país (i d’un cinema) sempre obligat a adaptar-se al seu temps. Què passa, doncs, en un instant diegètic intermedi en què tots dos contextos es fusionen en un mateix espai? Què passa en un pati de butaques com l’actual on la plasmació de la mort del western en pantalla ja pertany tan al passat com al del seu creixement?
“Bone Tomahawk” és un western de frontera entre dos terrenys i civilitzacions, però també entre ambdues idees. Aquí el tren encara no ha fet acte de presència, però, al mateix temps, l’únic indi de la pel·lícula està ja integrat en un poblat que, no per casualitat, es diu Bright Hope. L’enemic a combatre no és ja l’inexorable avanç del capital en forma de democràcia, ni tampoc el salvatge pell roja, sinó un ens albí i caníbal que, no només es dedica a posar en qüestió les bases del sistema, sinó també a devorar-lo a través de la constatació de que allò primitiu és ja l’únic element que pot arribar a generar autèntica por. Així, comencem el viatge assistint a l’aventura d’un grup de personatges que s’embarquen en una missió de rescat però que també s’enfronten d’aquesta forma al seu propi final davant d’aquest passat pervertit, anterior a tota civilització. I és en aquest sentit que l’absència de regles marcades deixa als seus protagonistes forçosament fora de joc: el western camina vers el terror o, el que és el mateix, el western de frontera assenyala també, en aquest cas, la frontera entre els gèneres.
A l’altre costat es troba, doncs, l’híbrid: el western com a terror i el terror com a western. Un slasher disfressat on la criatura assassina no té llenguatge propi perquè el seu idioma pertany a un altre tipus de cinema. Així, el caníbal no té veu, de la mateixa manera que la mare del monstre no té ulls, perquè tots dos se saben part d’un altre món, un món de la carn on el brou no existeix perquè les armes es construeixen amb ossos. Per a això, “Bone Tomahawk” dirigeix amb cura a tots els seus personatges de manera que la desintegració es faci encara més dolorosa. La forma de moure dels actors, la seva manera de parlar, la seva fesomia, es complementa amb l’afecte amb què estan plantejats, escrits i complementats els seus rols. L’heroi domèstic, per exemple, està impedit i avança a batzegades, però és precisament aquest pas trencat i auto conscient el que li permet guanyar temps per arribar a l’altre costat del gènere. El xèrif dispara primer i pregunta després, però és ja plenament conscient que aquesta decisió impulsiva comporta l’acceptació d’una sèrie de responsabilitats fatals. El vell ajudant, vestigi d’un ahir que no tornarà, se sap part d’un circ de puces on creure en l’espectacle el fa mereixedor del mecanisme que propicia el moviment cap endavant. El burgès compta per desenes la quantitat d’indis que ha massacrat, però això no li serveix d’ajuda quan, arribat el moment, comprova que la nova amenaça no té res a veure amb l’orgull … L’aventura segueix sent clàssica, però l’enfrontament és tant contra l’enemic extern com contra la pròpia desaparició.
L’únic que realment vincula un i altre univers és l’acceptació de Déu com el respecte últim. D’una banda, perquè fins els malfactors saben que cremar les bíblies saquejades és una opció impossible; per altre perquè trepitjar un cementiri atàvic és una ofensa que ha de ser castigada. La creença és, doncs, el motor del relat, però també el seu esperit. En aquest sentit, el treball de S. Craig Zahler assoleix un impossible: a través de la fe en l’Olimp del gènere (Ford, però també Hawks, Eastwood o Boetticher) es desvirtuen respectuosament els versicles segons convingui. No es tracta tant de redactar un nou testament com de dur a terme una nova lectura: un on la mort es replanteja des de la posada en escena. L’artifici és evident, però la realitat segueix estant depurada en tot moment. Aquí hi ha converses dilatades i ritme pausat però també violència extrema i puntuacions seques. Hi ha amor i sacrifici per homes i dones, però també pels cavalls i per la llegenda. L’acció fastuosa de la batalla s’absenta per donar pas a una intimitat que es converteix en pura èpica. El clímax es resol de manera implícita perquè el relat ja ha quedat clar per endavant. L’expedició és, com la pel·lícula, sempre expeditiva. Els supervivents són tant el passat com el futur perquè la realitat intermèdia ja estava condemnada.
“Bone Tomahawk” no és clàssic perquè és conscient del recorregut previ, però tampoc és crepuscular perquè sap que queda molt camí per endavant. Més enllà de ritualitzar en imatges un baptisme o un enterrament del gènere, la pel·lícula celebra l’aparició d’una nova forma, una que pren els tombants com a centre i la frontera com a punt de partida. Així, els rastres en forma de pedres assenyalen un camí d’anada però no el de tornada, perquè com tot bon western sap, per damunt del gènere, aquí el que més importa és l’horitzó.
Joan Mirallet Valls
Endika Rey
Daniel Jiménez Pulido