Alabama Monroe i la identitat del cinema europeu

Sempre he estat obsessionat amb Amèrica. Allà pots tornar a començar, és una terra de somiadors”

Aquesta és una de les frases que pronuncia Didier, el protagonista masculí de ‘The Broken circle down (Alabama Monroe)’, quan intenta explicar la seva passió per la música bluegrass. Però es podria dir que a través seu parla el director belga Felix Van Groeningen, que aspira a guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb un film que li ha de servir de targeta de presentació a Hollywood.

Representant del cinema belga –aquell que té en el cinema social dels Dardenne el seu màxim exponent- però amb el cor i un peu a les amèriques, Van Groeningen ha fet quallar dues tradicions cinematogràfiques en una pel·lícula que, potser precisament per això, connecta ràpidament amb un públic generalista força ampli. I ho fa malgrat la “duresa” de la seva proposta, una història d’amor marcada per la malaltia, la mort d’un fill i el dol. ‘Alabama Monroe’ relata els set anys de la relació de Didier i Elisa, dos músics de bluegrass que es coneixen i s’enamoren apassionadament. L’arribada inesperada de la seva filla Maybelle suposo un punt d’inflexió en la relació de la parella, i més encara quan la petita és diagnosticada de càncer. És al voltant de la paternitat inesperada i la lluita contra la malaltia que s’articula la gran història d’amor que relata aquest film.

El realitzador belga segueix l’estela del prestigiós cinema social europeu, sobretot pel que fa al tractament de la malaltia de la nena (que remet a un títol recent de temàtica semblant, ‘Declaración de guerra’ de Valerie Donzelli). Van Groeningen, però, barnissa la seva proposta amb un aire de pel·lícula independent americana, que és probablement radica gran part de l’èxit del film. Hi contribueix clarament la banda sonora de bluegrass amb què es punteja tota la història d’amor i dolor de Didier i Elisa. Com també hi té molt a veure el to de melodrama i l’estructura narrativa per flashbacks que va desvetllant detalls transcendents amb un tempo i unes intencions molt calculades.

Més enllà, són destacables, per insòlits, els trets que defineixen els dos protagonistes, amants del country i, per extensió, de la cultura que li va donar peu. El “rancho” d’aspecte americà on viuen, la camioneta, el posat de cowboy que gasta Didier, la seva preocupació per les polítiques sanitàries d’Obama i per l’extremisme religiós dels Estats Units són alguns detalls força significatius per a una “pel·lícula social europea” com aquesta que, ben mirat, poca cosa té a dir sobre Europa, excepte que a Bèlgica existeix una interessant escena bluegrass.

Que la pel·lícula sembli més o menys americana no implica, d’entrada, res a favor o contra de la qualitat d’”Alabama Monroe”. Seria un detall anecdòtic, de fet, si no fos perquè ‘Alabama Monroe’ ha obtingut, entre d’altres guardons destacats, el Premi Lux del cinema europeu que atorga el Parlament Europeu per votació dels eurodiputats. ‘Alabama Monroe’ es va imposar per sobre de ‘Miele’, de Valeria Golino, i ‘The Selfish giant’, de Clea Barnard, que tracten respectivament sobre l’eutanàsia i sobre les infàncies problemàtiques i que s’arrelen també la tradició del realisme social.
Creats al 2007, els Premis Lux pretenen per definició premiar “aquelles pel·lícules que il·lustren la universalitat dels valors europeus, la diversitat de la cultura europea o que tractin sobre el procés de construcció de la Unió Europea”. Segons l’eurodiputada Doris Pack, artífex i màxima defensora dels Premis Lux com a vehicle per promocionar el cinema del vell continent, “Europa té molts problemes i a través del cinema es poden mostrar aquests problemes a la gent”.

L’entrega dels Premis Lux va tenir lloc l’11 de desembre de 2013 i va servir com a cloenda d’un seminari celebrat al Parlament d’Estrasburg en el qual, precisament, es va debatre sobre la identitat del cinema europeu. Un debat, com la majoria dels que es van plantejar, que es va tancar sense conclusions clares. Europa no té clar com fomentar una indústria cinematogràfica conjunta, ni com regular l’exhibició per internet, ni com lluitar contra la pirateria i, ni de lluny, com ha de representar les diferents sensibilitats, cultures, llengües i, en definitiva, la complexitat europea. I en aquest debat sobre l’identitat del cinema europeu, va ser especialment compromesa la posició de Felix Van Groeningen, la pel·lícula del qual es mou entre dues aigües: molt europea a Hollwood, massa americana per representar “l’ànima” cinema europeu.

Judith Vives