D’aquí 25 anys, celebrarem els 50!

El President de l’ACCEC reivindica el valor de la consciencia crítica en una època en la que la tecnologia i la crisi han canviat irreversiblement allò que entenem com a cinema.

(En español más abajo) 
No hi ha major satisfacció per a algú pertanyent a l’ACCEC des del seu origen i que des de fa uns anys -massa- té el compromís de presidir-la que contemplar que tants esforços -i satisfaccions, no ho oblidem- no s’esvaeixin en el nihilisme dels temps que ara ens toquen viure, sinó que es veuen revitalitzats amb l’aportació d’aquest nou impuls que ha significat la renovació iniciada el passat gener. Temptació de nihilisme davant la doble pinça on s’està veient atrapada aquesta nova forma d’intervenció en l’univers cinematogràfic que és l’exercici crític més o menys institucionalitzat. D’una part, som davant el definitiu ocàs del Cinema que coneixíem quan ens iniciàvem en aquesta funció; de l’altra, ens hem d’adaptar a l’esclat mediàtic que ens rodeja i de vegades inunda. En els dos casos la “culpable” és la tecnologia: la definitiva digitalització d’allò que era el cinema arriba i transforma no només certs aspectes de la seva producció i difusió, sinó que obre una nova era de l’espectacle cinematogràfic; la qual cosa, combinada amb les exigències de la crisi, tanca -i tancarà encara més- sales de cinema i converteix el cel·luloide en mer patrimoni històric. Per la seva part, la no menor transformació dels mitjans de comunicació impulsa una radical alteració de l’estatut del crític més o menys professional, desbordat per la ingent multiplicació dels suports comunicatius de l’exercici crític.
Però no oblidem que “crítica” i “crisi” provenen d’una mateixa arrel. Així que abans de retrocedir cal refundar; abans de refugiar-se a la nostàlgia cal adequar-se a les noves circumstàncies; abans que deixar-se emportar per el relativisme a ultrança d’unes opinions difuses, alienes a qualsevol jerarquia, cal ser més exigents en la fundamentació del discurs crític; abans que simplement respirar l’”aire dels temps” cal intentar mantenir la lucidesa crítica… Nous temps, nous mitjans i nous objectes d’atenció, però sense renunciar ni a l’entusiasme ni a la coherència de l’exercici crític. Una actitud que ja no és fàcil per als que com jo ens apropem als quaranta anys de desenvolupament públic de la nostra funció crítica, però que està trobant noves forces en els qui s’han anat incorporant i que ara, per fi, estan disposats a prendre el relleu, sens dubte amb una major aptitud i amb no menys actitud de la què va impulsar el naixement de l’ACCEC.
En base a això he preferit centrar aquestes línies no en el testimoni d’allò fet al llarg dels vint-i-cinc anys que ara commemorem sinó en la confiança en la constància dels qui confio puguin celebrar el cinquantenari de l’ACCEC, la qual cosa serà la demostració de què efectivament es va saber reaccionar davant de les dificultats del nostre present i refundar permanentment no ja una associació, sinó una funció. Perquè, sigui quina sigui la forma de produir i difondre els films -o els seus succedanis-, siguin quines siguin les condicions (laborals?) dels que exerceixen la feina als mitjans, allò que no hauria de desaparèixer és la consciència crítica. Sigui en una perspectiva didàctica; sigui com a assumpció del compromís personal que significa jutjar les obres alienes; sigui com expansió del propi gaudi estètic i acompanyament del dels lectors; sigui com intermediaris entre els creadors i els espectadors; sigui com a contrapunt a una profusió de veus crítiques, moltes vegades exemptes de qualsevol possibilitat davant la temptació exhibicionista i narcisista; sigui com a espai de reflexió en una època en què la multiplicació i intensificació d’estímuls audiovisuals sembla obnubilar-nos; sigui des de qualsevol d’aquestes opcions (i moltes altres), sempre hauríem de mantenir aquesta consciència crítica que ens justifica en alguna mesura. Aquests són els criteris que no només haurien de guiar la tasca personal dels crítics cinematogràfics en el present i en el futur que s’albira, sinó que també han de regir les actuacions i els propòsits de l’ACCEC, atès que aquesta ha de ser sensible -i útil- al canviant panorama en què es mou no ja la crítica sinó el propi Cinema. Així, els problemes, les dificultats, les perspectives, els objectius de cada crític -i del col·lectiu- han de portar-se al si de l’associació perquè aquesta tingui sentit. I tot plegat sense deixar-nos arrabassar el plaer d’expressar les raons i les desraons del nostre gust; d’intercanviar-les o contrastar-les amb les dels col·legues en el treball crític, perquè aquest rendeixi totes les seves virtualitats, per a satisfaccions pròpies i profit aliè. No dubto que tot plegat és possible gràcies a la intervenció de tants socis que – feliçment per a ells- no poden evocar els temps originaris de l’ACCEC, però  als qui us pertany el present i encara més el futur.
________________________________________________________________________________________________________

No hay mayor satisfacción para alguien perteneciente a la ACCEC desde su origen y que desde hace unos años -demasiados- tiene el compromiso de presidirla que contemplar que tantos esfuerzos -y satisfacciones, no lo olvidemos- no se evaporan en el nihilismo de los tiempos que ahora nos tocan vivir, sino que se ven revitalizados con la aportación de ese nuevo impulso que ha significado la renovación iniciada el pasado enero. Tentación de nihilismo ante la doble pinza en que se está viendo atrapada esta forma de intervención en el universo cinematográfico que es el ejercicio crítico más o menos institucionalizado. De una parte, estamos ante el definitivo ocaso del Cine que conocimos cuando nos iniciábamos en esta función; de otra, nos debemos adaptar al estallido mediático que nos rodea y a veces inunda. En los dos casos la “culpable” es la tecnología: la definitiva digitalización de lo que fuera el cine alcanza y transforma no ya ciertos aspectos de su producción y difusión, sino que abre una nueva era del espectáculo cinematográfico; lo cual, combinado con las exigencias de la crisis, cierra -y cerrará aún más- salas de cine y convierte el celuloide en mero patrimonio histórico. Por su parte, la no menor transformación de los medios de comunicación impele a una radical alteración del estatuto del crítico más o menos profesional, desbordado por la ingente multiplicación de los soportes comunicativos del ejercicio crítico.
Pero no olvidemos que “crítica” y “crisis” provienen de una misma raíz. Así que antes que retroceder hay que refundar; antes que refugiarse en la nostalgia hay que adecuarse a las nuevas circunstancias; antes que dejarse llevar por el relativismo a ultranza de unas difusas opiniones, ajenas a cualquier jerarquía, hay que ser más exigentes en la fundamentación del discurso crítico; antes que simplemente respirar el “aire de los tiempos” hay que intentar mantener la lucidez crítica… Nuevos tiempos, nuevos medios y nuevos objetos de atención, pero sin renunciar ni al entusiasmo, ni a la coherencia del ejercicio crítico. Una actitud que ya no es fácil para los que como yo nos acercamos a los cuarenta años de desarrollo público de nuestra función crítica, pero que está encontrando nuevas fuerzas en aquéllos y aquéllas que se han venido incorporando y que ahora, por fin, están dispuestos a tomar el relevo, sin duda con mucha mayor aptitud y con no menos actitud de la que impulsó el nacimiento de la ACCEC.
En base a eso he preferido centrar estas líneas no en el testimonio de lo hecho a lo largo de los veinticinco años que ahora conmemoramos sino en la confianza en el empeño de los que confío puedan celebrar el cincuentenario de la ACCEC, lo cual será la demostración de que efectivamente se supo reaccionar ante las dificultades de nuestro presente y refundar permanentemente no ya una asociación, sino una función. Porque, sea cual sea la forma de producir y difundir los films -o sus sucedáneos-, sean cuales sean las condiciones (¿laborales?) de los que ejerzan el trabajo en los medios, lo que no debería desaparecer es la conciencia crítica.  Sea en una perspectiva didáctica; sea como asunción del compromiso personal que significa juzgar las obras ajenas; sea como expansión del propio goce estético y acompañamiento del de los lectores; sea como intermediarios entre los creadores y los espectadores; sea como contrapunto a una profusión de voces críticas, muchas veces exentas de cualquier responsabilidad ante la tentación exhibicionista y narcisista; sea como espacio de reflexión en una época en que la multiplicación e intensificación de estímulos audiovisuales parece obnubilarnos; sea desde cualquiera de esas opciones (y otras muchas más), siempre deberíamos mantener esa conciencia crítica que nos justifica en alguna medida.
Esos son los criterios que no sólo deberían guiar la labor personal de los críticos cinematográficos en el presente y en el futuro que se vislumbra, sino que también deben regir las actuaciones y los propósitos de la ACCEC, en cuanto ésta debe ser sensible –y útil- al cambiante panorama en que se mueve no ya la crítica sino el propio Cine. Así, los problemas, las dificultades, las perspectivas, los objetivos de cada crítico -y del colectivo- deben ser llevados al seno de la asociación para que ésta tenga sentido. Y todo ello sin dejarnos arrebatar el placer de expresar las razones y las sinrazones de nuestro gusto; de intercambiarlas o contrastarlas con las de los colegas en el trabajo crítico, para que éste rinda todas sus virtualidades, para satisfacción propia y provecho ajeno. No dudo que todo eso es posible gracias a la intervención de tantos socios que -felizmente para ellos- no pueden evocar los tiempos originarios de la ACCEC, pero a los que os pertenece el presente y aún más el futuro.