Eat the night, de Caroline Poggi i Jonathan Vinel, premi de la crítica a l’Atlàntida Film Fest

El jurat ACCEC de la quinzena edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, integrat per Vanessa Agudo, Ylenia Cañadas i Joan Pons, atorga el premi de la crítica a Eat the night, de Caroline Poggi i Jonathan Vinel, així com una menció especial a How to be Normal and the Oddness of the Other World, de Florian Pochlatko.

PREMI DE LA CRÍTICA – EAT THE NIGHT

Hi ha pel·lícules que es presenten com miralls del nostre present i d’altres que operen com portals. Eat the Night, de Caroline Poggi i Jonathan Vinel, és ambdues coses alhora: un mirall que reflecteix una generació desorientada, i un portal cap a un univers paral·lel on la fragilitat, l’amor i la ràbia es codifiquen mitjançant píxels i música trance. Estrenada a la Quinzaine des Cinéastes de Cannes i premiada per la Crítica a l’Atlàntida Film Fest 2025, Eat the Night confirma la maduresa autoral d’un tàndem que ha sabut construir un llenguatge propi entre la híperestètica del videoclip, la poètica de la marginalitat i l’ecosistema emocional de la generació no future.

La pel·lícula segueix en Pablo (Théo Cholbi) i la seva germana Apolline (Lila Gueneau), els quals s’han criat compartint l’univers d’un videojoc en línia anomenat Darknoon. Quan s’anuncia el tancament del servidor, el món virtual que els servia com a refugi comença a diluir-se. Mentrestant, Pablo inicia una relació amb Night (Erwan Kepoa Falé) i es veu immers en el tràfic de drogues, provocant un conflicte amb una banda rival. El film tracta la fusió entre realitat i virtualitat i replanteja la idea d’escapament i utopia juvenil.

Ser jove avui és tan confús com haver estat jove en qualsevol altra etapa de la història. Però representar ser jove avui potser afegeix una capa més de desorientació. La confusió entre la realitat i el món virtual, especialment a través dels videojocs, a vegades és deliberadament buscada com a escapatòria a una existència grisa, i en altres ocasions és una àrea borrosa en la qual es van acumulant els dies gairebé per inèrcia, de manera involuntària. Els protagonistes, sense una brúixola fiable cap a la qual dirigir els passos en la construcció de la seva identitat, semblen trobar en els seus avatars digitals una versió més clara, poderosa o desitjable de si mateixos. Aquesta il·lusió de control i pertinença en els mons virtuals contrasta amb la sensació de buit o desconnexió que experimenten en la seva vida quotidiana.

El cinema dels directors Caroline Poggi i Jonathan Vinel explora, com en anteriors títols, el sentiment adolescent de “no future”, mostrant personatges aïllats que busquen refugi en mons imaginaris o envinats per la violència urbana. El món virtual Darknoon, creat específicament per al film, brilla pel seu disseny vibrant i immersiu (un contrast radical amb la grisor del món real) i funciona com a espai emocional i social essencial per als protagonistes.

Un film com a experiència sensorial

Eat the Night no pretén ser explicativa ni coherent en termes clàssics. És un film que es viu més que s’entén. La seva estructura narrativa és fragmentària, impulsiva, gairebé lírica. Hi ha cops de violència i silencis d’una tendresa insuportable. Hi ha música electrònica i seqüències animades que desborden la pantalla. Hi ha un univers propi.

Visualment, la pel·lícula beu del llenguatge dels videojocs i el cinema de gènere, però ho fa amb una intenció clara: desestabilitzar, suggerir, invocar. El dispositiu formal —des del muntatge fins al so immersiu— serveix per posar-nos dins del cap i el cor dels personatges. Ens fa sentir, literalment, atrapats entre dos mons. Les seqüències del joc són especialment evocadores: l’obra arrenca amb la pantalla de Darknoon i es tanca amb un final apocalíptic d’alta intensitat gràfica i emocional, que uneix l’estètica dels vídeojocs amb la narrativa del thriller i el melodrama.

Eat the Night no només exposa, amb totes les seves contradiccions i satisfaccions, recompenses i perills, aquesta bretxa entre el real i el virtual, sinó que planteja una crítica profunda encara que impressionista (no hi ha moralitats molestes) sobre com la tecnologia i l’entreteniment digital modelen i, en molts casos, distorsionen la percepció que els joves tenen de si mateixos i del món que els envolta. Si la pel·lícula s’acaba acostant al gènere fantàstic és perquè el realisme ja no és una opció desitjable per als protagonistes, ni fidedigna per als directors a l’hora d’explicar aquests temps o aquestes franges d’edat.

Un triangle d’amor i apocalipsi

En aquest context que irromp Night, figura enigmàtica i amable, que inicia una relació amb Pablo i introdueix un nou desequilibri entre els tres personatges. Aquí rau una de les troballes més belles del film: el triangle afectiu entre Pablo, Apo i Night no és dramàtic ni jeràrquic, sinó expansiu. L’amor s’hi entén com un organisme viu, mutable, no exclusiu. La relació queer entre Pablo i Night és filmada amb una sensibilitat gairebé mística. El cos masculí, desitjat i vulnerable, fuig de la representació tòxica habitual per transformar-se en un espai d’intimitat, suport i desig no normatiu. És una declaració d’amor sense escuts, en un món on tot s’enfonsa.

És un thriller queer amb subtext social i estètica de videojoc, un fresc de vida juvenil entre realitat i ficció. Tot i algunes mancances en la profunditat narrativa, el seu impacte visual i emocional, especialment en l’apartat virtual, resulta apassionant i memorable. Un film de culte en gestació per a una generació marcada per l’escapisme digital i la recerca de connexions veritables.

És una pel·lícula que ens parla sobre la necessitat de ser estimat en un entorn hostil. Certament, aquest no és un argument nou, però sí que albirem una certa originalitat per part dels seus directors en trobar la seva pròpia manera de narrar-lo. En l’univers en el qual es mouen els nostres protagonistes les fronteres entre el quotidià i el virtual s’esvaeixen, ja que es viu fins i tot amb més intensitat el que succeeix dins del terreny de joc de Darknoon.

Els problemes econòmics i la falta de comunicació familiar empenyen d’alguna manera al nostre trio particular a establir uns vincles molt forts. Destacant una molt bona interpretació per tots tres joves actors que transmeten la seva jovialitat i frescor.

També trobarem referències que ja estan d’alguna forma en el background cinematogràfic col·lectiu, com els passejos amb moto de Guillaume Depardieu en Pola X (Léos Carax) o les perverses vivències que cobraven realitat de manera tètrica en la Demonlover d’Olivier Assayas, fent permeables les barreres entre realitat i ficció.

Eat the Night és una explosió visual i emocional que convergeix en un univers digital vibrant i una història d’amor intensa entre germans. Pot tenir trames febles en segons aspectes, però la seva capacitat per capturar el desig i la fragilitat juvenil el converteixen en una experiència singular i potent.

En definitiva, per la seva sensibilitat queer, l’expressivitat sensorial i l’aposta per un llenguatge cinematogràfic que combina erotisme, nocturnitat i rebel·lia generacional. Una obra que captura el desencant i el desig d’una joventut alienada sense caure en el sermó, amb un estil visual singular i poderós que estableix un diàleg en diferents formes de representació de la realitat. Eat the Night és una obra que batega amb força i fragilitat, una elegia vital per a una generació que es resisteix a desaparèixer, i la pel·lícula que millor ha capturat la veu i els anhels dels joves avui.

MENCIÓ ESPECIAL – HOW TO BE NORMAL AND THE ODDNESS OF THE OTHER WORLD

Florian Pochlatko, en el seu primer llargmetratge com a director, també explora els efectes nocius d’un sufocant context social. How to be Normal and the Oddness of the Other World, menció especial del Jurat de la Crítica, ens convida a reflexionar sobre les diferents capes de realitat que ens envolten, des de les nostres interaccions en xarxes socials amb els seus respectius filtres, necessàriament mediades per un dispositiu mòbil, fins a les rutinàries relacions familiars i professionals. El fet de gravar-nos constantment – en un intent d’eternitzar i comunicar el moment present – no es percep com un signe d’alarma. El problema comença quan la nostra protagonista, en desenvolupar un cert estat de retraïment, mediat per la malaltia, sí, però amb un fons de cerca de la mateixa identitat, és percebut com a amenaça. Quan els codis utilitzats no són els mateixos de la majoria, els nostres pensaments corren el perill de ser categoritzats com a malaltia. Pochlatko ens acosta a les percepcions viscudes per una persona que ha estat diagnosticada i tractada de la manera usual: amb teràpia i medicació. I són precisament aquestes rutines mèdiques repetitives les que regeixen la seva existència. Aquest esforç per encaixar desencadenarà una sèrie de problemàtiques en l’entorn personal, laboral i familiar, allunyant-se així cada vegada més del considerat com a lògic, quan en realitat el que se’ns està mostrant és conseqüència d’una estructura social que ens aboca a la incomunicació. D’aquesta manera, el visionat de How to be Normal and the Oddness of the Other World ens situa enfront d’una pantalla que sí que és capaç de mostrar i significar, mitjançant un relat de fantasia desbordant que no es troba tan allunyat d’allò que és majoritàriament considerat com a quotidianitat.

Vanessa Agudo

Ylenia Cañadas

Joan Pons