El desert dels tàrtars
A L’ESPERA DELS TÀRTARS
La versió restaurada de El desert dels tàrtars, l’últim film dirigit de Valerio Zurlini, és una magnífica ocasió per recordar l’obra d’aquest cineasta que va formar part de l’anomenat Nou Cinema Italià i els seus èxits i aportacions que van quedar en part eclipsats davant el renom que van obtenir altres cineastes de la seva generació, com Pasolini, Antonioni o Bellochio, per citar alguns. Amb un estil sobri i una depurada concepció pictòrica de la plasticitat, Zurlini aconsegueix transmetre sense estridències els avatars existencials que viuen la majoria dels seus personatges i formular, a través de les seves històries, alguns dels grans interrogants sobre la condició humana. Clar exemple d’això el trobem en les tres pel·lícules que millor expressen la seva contribució al desenvolupament dels Nous Cinemes: Estiu violent (59), La chica con la maleta (61), Crónica familiar (62). En aquests tres relats, sota circumstàncies diverses, s’al·ludeix melangiosament al pas del temps com pèrdua de les il·lusions i del que esperàvem aconseguir en el nostre trajecte fins a constatar el buit que presideix la nostra existència.
La celebrada novel·la de Buzzati, publicada el 1942, permet Zurlini extremar la seva reflexió sobre la vida humana fins a l’abstracció metafísica, representada per aquest desert, que és alhora, com explica Borges, real i simbòlic, i per aquesta espera sempre postergada que regeix el destí dels personatges. La desitjada i temuda invasió arribarà massa tard per al protagonista, el tinent Giovanni Drogo, que ha consumit la seva vida a l’aïllada i grandiosa fortalesa Bastiani, en els límits més septentrionals de l’imperi austrohongarès. La seva vida ha quedat immobilitzada entre els murs de la fortalesa, i els sentiments suspesos en aquesta manera de ritualitzar el cos sotmès a l’estricte codi militar.
Seguint fidelment l’argument i el significat de l’obra, Zurlini aconsegueix combinar magistralment el simbolisme de la història amb la concreció sensible que imposen les imatges. La imponent ciutadella de Bam, destruïda pel terratrèmol d’Iran el 2003, ofereix la consistència dels seus murs de fang i la irrealitat de les seves ruïnes desolades. La realitat tangible s’uneix amb la inexistència dels tàrtars que, com assenyala el realitzador, tan sols donen nom al desert, aquest buit infinit que s’obre davant la mirada dels personatges. Així, qui ataca finalment és l’Estat del Nord, i els tàrtars tan sols habiten en el nostre interior representant el misteri insondable de la mort.
El respecte per la llibertat de Zurlini el trobem en relació als seus propis personatges i al públic en general, salvaguardant sempre la distància necessària per al seu compliment. En més d’una ocasió Zurlini apunta la necessitat d’apropar-se als seus films en lloc de facilitar el moviment invers, del film al públic. Aquest tret es manifesta en la majoria de les seves obres per un especial realisme, que no amaga el seu caràcter de representació i que es manté a resguard de qualsevol empatia, dirigida a provocar una certa fusió emocional amb els personatges o amb la història.
Mercè Coll
A LA ESPERA DE LOS TÁRTAROS
La versión restaurada de El desierto de los tártaros, el último filme dirigido de Valerio Zurlini, es una magnífica ocasión para recordar la obra de este cineasta que formó parte del llamado Nuevo Cine Italiano y cuyos logros y aportaciones quedaron en parte eclipsados ante el renombre que obtuvieron otros cineastas de su generación, como Pasolini, Antonioni o Bellochio, por citar algunos. Con un estilo sobrio y una depurada concepción pictórica de la plasticidad, Zurlini consigue transmitir sin estridencias los avatares existenciales que viven la mayoría de sus personajes y formular, a través de sus historias, algunos de los grandes interrogantes sobre la condición humana. Claro ejemplo de ello lo encontramos en las tres películas que mejor expresan su contribución al desarrollo de los Nuevos Cines: Estate violenta (59), La chica con la maleta (61), Crónica familiar (62). En estos tres relatos, bajo circunstancias diversas, se alude melancólicamente al paso del tiempo como pérdida de las ilusiones y de lo que esperábamos conseguir en nuestro trayecto hasta constatar el vacío que preside nuestra existencia.
La celebrada novela de Buzzati, publicada en 1942, permite a Zurlini extremar su reflexión sobre la vida humana hasta la abstracción metafísica, representada por ese desierto, que es a la vez, como explica Borges, real y simbólico, y por esa espera siempre postergada que rige el destino de los personajes. La deseada y temida invasión llegará demasiado tarde para el protagonista, el teniente Giovanni Drogo, que ha consumido su vida en la aislada y grandiosa fortaleza Bastiani, en los límites más septentrionales del imperio austrohúngaro. Su vida ha quedado inmovilizada entre los muros de la fortaleza, y los sentimientos suspendidos en esa manera de ritualizar el cuerpo sometido al estricto código militar.
Siguiendo fielmente el argumento y el significado de la obra, Zurlini consigue combinar magistralmente el simbolismo de la historia con la concreción sensible que imponen las imágenes. La imponente ciudadela de Bam, destruida por el terremoto de Irán en 2003, ofrece la consistencia de sus muros de barro y la irrealidad de sus ruinas desoladas. La realidad tangible se aúna con la inexistencia de los tártaros que, como señala el realizador, tan sólo dan nombre al desierto, ese vacío infinito que se abre ante la mirada de los personajes. Pues, quien ataca finalmente es el Estado del Norte, y los tártaros tan sólo habitan en nuestro interior representando el misterio insondable de la muerte.
El respeto por la libertad de Zurlini lo encontramos en relación a sus propios personajes y al público en general, salvaguardando siempre la distancia necesaria para su cumplimiento. En más de una ocasión Zurlini apunta a la necesidad de acercarse a sus filmes en lugar de facilitar el movimiento inverso, del film al público. Este rasgo se manifiesta en la mayoría de sus obras por un especial realismo, que no oculta su carácter de representación y que se mantiene a resguardo de cualquier empatía, dirigida a provocar una cierta fusión emocional con los personajes o con la historia.
Mercè Coll