Family Tour, guanyadora del premi de la crítica atorgat per membres de l’ACCEC al Festival REC de Tarragona

Family Tour

Contràriament al català o al castellà, en portuguès l’expressió “obra-prima” no es refereix només al primer llibre, al primer quadre o a la primera pel·lícula, sinó que també és sinònim d’obra mestra; de fet, gairebé sempre es fa servir en aquest segon sentit. Això és curiós, i fa pensar: aquests laberints semàntics, i les seves dreceres, suggereixen que la primera obra pot ser també una obra mestra: però no com a peça indiscutible que obliga a assentir, sinó com a obra que és mestra, abans que res, per a un mateix, per al director que l’engega: un projecte, un rodatge, i un muntatge, que donen lliçons. En un festival com el REC de Tarragona, dedicat essencialment a les primeres obres, aquestes qüestions no poden ser menystingudes. Pensar en com l’obra es planteja i es raona, com la càmera lluita i es frustra, com el muntatge salva l’insalvable. Com el film s’obre i es critica, caminant més enllà del seu resultat final, entrebancant-se però sabent, amb certesa, que vol caminar més.

Family Tour, la pel·lícula premiada pel jurat de l’ACCEC a la darrera edició del REC, fa pensar en totes aquestes qüestions. Liliana Torres, la seva directora, va estudiar al CECC i l’ESCAC i es va especialitzar en documental a Mèxic, on viu actualment. El seu primer llargmetratge suposa un viatge a casa, i no tant a efectes de producció (Escándalo Films figura entre les productores), sinó sobretot a nivell narratiu: la pel·lícula explica, precisament, la història de la Liliana, que passa uns dies amb la seva família, a prop de Vic. I ho conta en clau de ficció, tot i que amb personatges reals: tots els parents s’interpreten a si mateixos, amb l’excepció d’un malalt terminal i de la pròpia Liliana, encarnada per l’actriu Núria Gago. D’aquesta manera, la directora realitza un tour per la seva família real a través de converses de ficció, visitant pares i germana, avis, oncles i tietes, cosins, i els vells amics de sempre. En aquest viatge afloren, és clar, els abismes entre ella i els altres: a una banda, la jove amb aspiracions de cineasta que ha sortit a veure món; a l’altra, una família que no acaba d’entendre-la, sense la seva formació cultural o obertura de ment, però família al capdavall, menyspreada però estimada. Un fresc de relacions conflictives que, segons la directora, ja han quedat enrere, però que ella recupera, i exorcitza, amb la ruta de la Lili i amb la filmació de la pel·lícula.

Family Tour fa que pensem en recents debuts d’altres cineastes catalanes, com Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009) o Nedar (Carla Subirana, 2008). Aquí no trobem la contundència dramàtica de la primera ni la dimensió històrica de la segona, però sí el mateix impuls (generacional?) d’abocar la vida a l’obra, o l’obra a la vida, i de fer-ho des de les fronteres que separen el documental de la ficció. Conforme passen els dies, el record de la pel·lícula de Torres ens porta una figura desconjuntada: un recital d’actors que no ho són, que de vegades ho fan malament, parlant amb una actriu real; una narrativa que privilegia el tour d’exploració antropològica a la trama clara; i unes relacions de fa uns anys que els seus protagonistes encarnen en present. En una seqüència de la pel·lícula, la Lili grava un vídeo per al concert d’una amiga seva: en ell, apareix amb roba interior i es vesteix amb peces de quan era petita. Quan li pregunten per què ho ha fet, ho vincula amb la seva visita, aquest tour en què recupera una infància ja deixada enrere, rere un oceà d’oblit. De la mateixa manera, aquesta jove vestida de nena és el cos d’un film on l’avui es vesteix de passat i la realitat es disfressa de ficció, deixant veure les costures i les distàncies.

En acabar la projecció de la pel·lícula al REC, algunes preguntes del públic s’orientaren a l’experiència de la directora, a com havia canviat la seva relació amb la família després del film, a les reaccions dels parents durant el rodatge i en veure’s a la pantalla… privilegiant, amb la seva curiositat, el procés a l’obra, l’aprenentatge personal per davant del resultat fílmic. I això és el que més ens agrada d’ella. Family Tour es presenta com una obra imperfecta, però mestra, perquè ensenya al seu autor (persona i cineasta) i ens parla sobre aquest procés. Realment, no sabem com serà el proper llargmetratge de Liliana Torres, perquè l’aposta de Family Tour és tan específica, tan fruit d’un moment vital i d’unes circumstàncies concretes, que ens costa intuir la forma del seu proper film. Però volem albirar-la. Fetes les paus amb el passat, les imatges futures ens desperten incerteses, però també estímuls. Acabat el tour, cal que continuï el viatge.

Albert Elduque