La crítica i els festivals

Per què vaig als festivals de cinema? Perquè cada any en un festival, asseguda just abans de què comenci la pel·lícula, tinc la consciència per un instants de ser plena i absolutament feliç.

DES DEL PUNT DE VISTA DEL FESTIVAL

La crònica ideal d’un certamen seria aquella que sap combinar la crítica de cada pel·lícula amb una visió de conjunt de tot el certamen. No em refereixo a buscar anualment les grans tendències del cinema mundial a Canes, Venècia o Berlín. Sinó a intentar copsar quina idea d’aquest cinema d’arreu del món ens vol transmetre el festival. La programació d’un festival no deixa de ser una decisió editorial que ens diu moltes coses sobre una forma d’entendre el cinema. I la crítica de festivals també ha d’intentar llegir, analitzar i valorar el festival des d’aquest punt de vista.

La decisió de situar un film en secció oficial o no, per tant, no és fútil. Perquè hi ha molts crítics obligats (o no) a seguir només la principal secció d’aquest festival. Moure’s pels marges de les seccions oficial, per altra banda, sol ser una aventura més que interessant . Avui en dia, però, la majoria de festivals volen ser més aviat un festival de festivals: engloben seccions per a tots els gustos i films de tot tipus. Abans tenies molt clar si una pel·lícula que veies a Canes acabaria a Sant Sebastià, Sitges o Valladolid. Ara cada cop és més difícil fer aquesta diferenciació. Aquesta sobreprogramació impedeix una cobertura exhaustiva fins i tot per a aquells periodistes que en tenen la voluntat.

Per això també cal reivindicar els festivals d’escala humana, que ofereixen una graella assequible on premsa i públic es pot moure sense sentir-se desbordat.

CONDICIONS DE TREBALL

La crònica de festival es diferencia d’un aplec de crítiques en què precisament s’imbueix de les condicions de l’esdeveniment. Aquesta idea que hi ha pel·lícules que no se saben apreciar en festivals i en canvi són descobertes com cal en la seva estrena comercial em sembla cada cop més una fal·làcia. És veritat que hi ha títols a qui no afavoreix la forma en què són programats en un certamen i en canvi són ben acollits en les sales convencionals. Però també es podria parlar de just el contrari.

Cal anar ben equipat per a una marató festivalera. El kit festival hauria d’incloure sempre una ampolla d’aigua (remei infal·lible contra el pesar figues), bloc de notes i boli, barretes nutritives o similars per suplir àpats, alguna roba d’abric suplementària fàcil de posar, treure i guardar, vitamines i/o estimulants, caramels…

Però el que fa tolerable un festival és la vida social. No només per desengreixar el cap després d’hores i hores davant d’una pantalla de cinema. Sinó sobretot per contraposar, afinar i matisar punts de vista. Un altra activitat molt enriquidora és poder parlar amb el crític d’un altre país sobre els films d’aquella nacionalitat. És al·lucinant com pot canviar el punt de vista al respecte.

Una de les gràcies d’un festival és el poder gaudir d’una pel·lícula totalment verge. La informació es pot adquirir just després del visionat, si es té temps. El que no treu que sempre intentem recuperar pel·lícules anteriors d’un director o el que faci falta.

Un tema que es comenta poc és fins la viabilitat econòmica de cobrir un festival. Els periodistes que van amb totes les despeses pagades a Canes o Sant Sebastià, bàsicament els que treballen amb nòmina o un acord de col·laboració tancat en un diari, són cada cop més escassos. Aleshores, surt a compte anar a un festival si t’has de pagar el viatge, les dietes i l’hotel (l’estada, amb una mica de sort, potser la cobreix l’organització? Com ens ho hem de fer els periodistes si els festivals cada cop faciliten menys la cobertura i els mitjans han baixat les tarifes? Alguns festivals com Canes es poden considerar una mena d’inversió a llarg termini. A més de les cròniques immediates que en publiques, sempre et serveix per poder avançar crítiques de futures estrenes, adquirir un bagatge sobre noves tendències del cinema que et pot ser útil després per a articles o textos especialitzats.

Però hi ha una bombolla de la crítica festivalenca de la qual es parla poc: molts periodistes no viuen de cobrir festivals sinó que inverteixen en cobrir-los. Dit d’una altra manera, per cobrir certs festivals t’ho has de poder permetre econòmicament (perquè treballes d’un altre ofici, perquè vius de rendes, perquè estalvies tot l’any per aquest esdeveniment)…

La col·laboració puntual (un text per el catàleg o la publicació retrospectiva, una presentació d’una pel·lícula) no hauria d’invalidar la capacitat i la independència del crític a l’hora de fer una crònica d’aquell festival, atès que no li depèn ni el sou ni la feina. En el fons el grau de lligam amb el festival indica la possibilitat o no de cobrir-lo com a periodista.

Personalment, no m’agraden els festivals per fer entrevistes perquè o les has de fer compartides o sols disposar de poc temps dins d’una agenda de treball ja molt atapeïda (la teva i la de l’entrevistat). Hi ha press junkets en festivals que al final no difereixen tant d’una roda de premsa. De fet, l’única diferència és que el press junket el pots publicar sota l’epígraf “entrevista” i la roda, no. I en canvi, pot ser que en una roda de premsa sigui més profitosa pel que fa a la quantitat i la qualitat d’informació que ofereix la persona en qüestió.

NOVES TECNOLOGIES

Sóc una usuària de molt baixa intensitat de Twitter. Però en canvi m’encanta utilitzar-lo si tinc temps, durant un festival. Les limitacions que imposa aquesta xarxa social obliguen a fixar la idea d’una pel·lícula en just una o dues frases. Em sembla un exercici de síntesi molt útil i pràctic. És com si enregistressis les notes bàsiques d’una pel·lícula articulades de manera entenedora. I resulten molt útils per repescar els pensaments sobre un film quan has de tornar-hi molt de temps després.

© Eulàlia Iglesias, 06-09-2015