«La Mami», de Laura Herrero Garvín, guanya el Premi Film Nacional a L’Alternativa 2020
El jurat de la crítica de L’Alternativa – 27è Festival de Cinema Independent de Barcelona, integrat per Ylenia Cañadas, Marta Piñol i Arnau Vilaró, ha atorgat el Premi Film Nacional de les seccions oficials del certamen a la pel·lícula La mami de Laura Herrero Garvín.
Al llarg de tres anys, la toledana Laura Herrero no va parar d’entrar i sortir del Barba Azul, el mític cabaret de la Ciutat de Mèxic situat al conflictiu barri de la Obrera. El seu objectiu era donar a conèixer la comunitat de dones que, de nou del vespre a nou del matí, intenten aconseguir algun peso de les butxaques dels homes que treuen a ballar. La història podria dialogar amb la del conegut conte de Charles Perrault, Barbe Bleue: la d’una dona que es casa per diners amb un home que no desitja i que serà assassinada per voler-s’hi aproximar massa. I és que La Mami, per sobre de tot, és un retrat de la violència de gènere i la diferència entre classes de la societat mexicana. Però no només: també de la violència endèmica a l’estat —sabrem que a la protagonista li van matar una filla— i del perill de la gentrificació per als residents més vulnerables —vet aquí el final del film, quan la feina de les noies que haurem seguit al llarg de la pel·lícula perilla després de la popularització del local i l’arribada massiva de güeros i turistes. Amb tot, el desig d’Herrero per realitzar aquest film, rodat amb un dispositiu manifestament documental però construït mitjançant un diàleg de mirades, silencis i gestos com si d’una ficció es tractés, va néixer després de topar-se amb la carismàtica i indiscutible protagonista del film, Doña Olga, coneguda per totes les noies del local com “la Mami”. Ella hauria entrat de ben jove al Barba Azul i hauria passat per totes les tasques possibles: dona de sala, cambrera, encarregada i ara, responsable dels lavabos i del guarda-roba.
En un emotiu passatge de la pel·lícula, la Mami explica que va començar a treballar al Barba Azul per poder mantenir una filla malalta de broncopneumònia. La seva història és la mateixa que ara viu la nouvinguda Carmen, “Priscila”, una tijuanesa que, com la protagonista, s’inicia com a fichera al cabaret per poder pagar l’hospitalització del seu fill, recentment diagnosticat de càncer. La premissa no ens ha de passar per alt a La Mami: les dones que treballen al cabaret són gairebé totes divorciades i, malgrat la dificultat de conciliar la feina amb la família, treballen per poder mantenir els seus fills. Perquè “la família es primordial”, diu Priscila a la Mami. Priscila és la mirada a través de la qual l’espectador entra a l’univers del cabaret, marca el viatge narratiu i emocional del film i ens apropa a conèixer la Mami —la seva història, les seves nits netejant el lavabo i esperant la propina, adormint-se al taulell mentre plega paper de vàter o maquillant-se. En aquesta aproximació a la Mami hi trobem moments de gran bellesa i humanitat: cada cop que la protagonista agafa un cubell d’aigua per netejar els lavabos a la seva manera o que presenta dificultat per respirar ens adonem que ens trobem davant d’una dona per qui deixar de treballar seria una manera de renunciar a viure: “voy a seguir trabajando mientras Dios me dé fuerzas”, revela a Carmen.
Amb tot, el film no explica només la història d’un encontre entre la Mami i Priscila, sinó d’una comunitat de dones, com anunciàvem, en l’espai més invisible del Barba Azul, situat a la planta superior del local. Es tracta de l’espai del lavabo gestionat per la Mami, un espai que pertany al fora de camp, lluny de la cúmbia que governa al local i més lluny encara de qualsevol presència masculina. És aquest espai el que la càmera d’Herrero decideix privilegiar, un lloc tancat i minúscul, íntim i gens hostil. Malgrat la dificultat que presenta per rodar-hi, gràcies a l’ús de miralls, s’eixampla de manera sorprenent i, en aquest indret, microcosmos de l’univers del cabaret, assistim als dubtes, pors i inquietuds, dificultats econòmiques i problemes familiars de les dones que treballen al local. Mostrades en cos sencer, com el cas de Priscila i la Mami, en altres casos només a través de la veu, d’algun reflex o d’una part del seu rostre, el lavabo que regenta la Mami és un refugi per totes elles i també, i sobretot, un confessionari —no casualment, la devoció de la Mami ajuda que així sigui quan, en la soledat, la protagonista es dedica a pregar pel benestar de les noies del local, acaricia una petita verge o es distreu decorant un altar amb flors.
De gran intel·ligència formal i allunyada de qualsevol judici sobre la comunitat que retrata, sensible i socialment compromesa, La Mami convida a escoltar, i permet convertir l’espectador en testimoni —i gairebé en còmplice— d’aquest espai tancat i immersiu que ocupa la Mami, a entrar en un indret desconegut —fins i tot pels qui visiten el local—, i a conèixer un personatge fascinant. En darrer terme, La Mami posa en valor l’acte de mirar en una obra en què els rostres i la seva expressivitat ocupen, també, un espai primordial.
Ylenia Cañadas, Marta Piñol i Arnau Vilaró.