La meva experiència amb Seven Chances

Els socis de l’ACCEC rememoren el moment més memorable que han viscut durant aquests 20 anys de Seven Chances.

Toni Junyent Rosa
La meva experiència de Sitges ha tendit a ser caótica, i no tinc presents les seccions a les que pertanyien moltes de les pel·lícules que hi he vist. Però recordo quan vaig veure ‘Gradiva’ d’Alain Robbe-Grillet, que ja m’havia fixat com a objectiu inel·ludible i que va ser la meva porta d’entrada a la misteriosa filmografia com a director del guionista de ‘L’any passat a Marienbad’: ‘La belle captive’, ‘L’éden et après’, ‘Glissements progresifs du plaiser’… m’és difícil resistir-me a les pel·lícules surrealistes intel·lectuals que involucren noies maques en enigmes o trames detectivesques sense sentit. On el sentit profund rau precisament en el no-sentit.

Covadonga G. Lahera
Festival de Sitges 2007. Mi primera Seven Chances y mi primer Guy Maddin largo. Yo apenas conocía el nombre del canadiense salvo por el neblinoso recuerdo de ‘The Saddest Music in the World’ en una televisión pequeña meses atrás. Hacía menos de un año que estaba lejos de casa y, sin embargo, durante la proyección de ‘Brand Upon the Brain!’ me crucé con uno de esos capítulos difíciles de prever: frente a aquellas imágenes, algo inquietantemente familiar me había marcado la nuca. La vuelta al hogar ya nunca sería fácil y la haría ya siempre en un tren-fantasma (un poco al modo de los winnipeggers que conoceríamos un año después). Pero, tras aquella sesión, no solo había descubierto a un cineasta fascinante, sino también una suerte de faro cuyo pintado seguramente yo tendría también que completar.

Gerard A. Cassadó
‘Trash Humpers’ es com una cinta VHS greixosa trobada a l’interior d’un contenidor d’escombraries. Així, o d’una manera semblant, es definia al Diari de Sitges en una breu ressenya la inclassificable pel·lícula d’Harmony Korine, a anys llum del deliri pop de ‘Spring Breakers’. Aquella sessió al Prado, en una sala abarrotada de gent davant d’una gran pantalla on homes amb màscares d’ancià fornicaven amb faroles i contenidors, és una de les més memorables que un servidor ha viscut a la seva vida. Us puc assegurar que a l’encendre’s les llums, el Prado ja no estava, ni molt menys, abarrotat (molts van desistir durant el visionat de la pel·lícula, i els entenc), i els que romanien a les seves cadires, no sabien ben bé quina cara posar.

Gerard Casau
El caràcter de “setmana de la crítica” de Seven Chances fa que, per alguns, la secció no posseeixi l’atractiu dionisíac que identifica bona part del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Això sí, un cop ens acostem a les seves propostes, es fa difícil rebutjar una oferta que ens permet degustar el rigor d’autors que difícilment arriben als circuits d’exhibició comercial (penso, per exemple, en Philippe Garrel o Jean-Marie Straub i Danièle Huillet). A vegades, la selecció dels crítics també ens ha permès descobrir altres facetes de cineastes que havien passat per la secció oficial del festival (com Kiyoshi Kurosawa, de qui vam poder veure ‘Bright Future’, uns anys després d’esglaiar-nos amb ‘Kaïro’). Per a mi, però, les millors sessions de Seven Chances són aquelles on, per sorpresa, hi trobem les sensibilitats “fantàstiques” més pures del festival: va succeïr el 2001 amb l”Otesánek’ de Jan Svankmajer, i també el 2007 amb ‘Brand Upon the Brain!’ de Guy Maddin; pel·lícules molt més al·lucinants que la major part d’epidèmies zombi que infesten la pantalla. Ah, el discret encant de les set ocasions…

Eulàlia Iglesias
Després d’haver llegit molt sobre ell, vaig poder descobrir Manoel de Oliveira en la primera edició de Seven Chances. No recordo ser conscient que aquell era el primer cop que funcionava aquesta secció a Sitges. Sí que tinc un record molt vívid, en canvi, de la impressió que em va causar ‘O dia do desespero’, aquella sensació irrepetible de trobar-te davant d’un director únic que sacseja la teva idea del cinema. Des d’aleshores tinc debilitat per aquest títol en particular d’Oliveira, molt menys conegut que l’altra obra mestra que vam poder veure a Seven Chances aquell mateix any, ‘Vale Abraão’. El meu primer amor a Seven Chances…

Anna Petrus
Vaig descobrir el cinema de Naomi Kawase en un moment en què les seves pel·lícules connectaven directament amb algunes de les vivències cinematogràfiques i extra-cinematogràfiques més importants de la meva vida. I va ser al Seven Chances de 2007 que vaig tenir l’oportunitat de descobrir ‘Hotaru’, un dels més bells i enigmàtics treballs de la seva filmografia. La pel·lícula, que arribava al nostre país set anys (!!!) més tard de la seva estrena al Japó, suposa una fita no només en la carrera cinematogràfica de Kawase, sinó en la meva particular biografia fílmica.

Margarita Chapatte
Per mi la sessió de Seven Chances que recordo de més bon grat,va ser sense cap mena de dubte la projecció l’any 1993 de ‘Noises Off’, aquí ‘¡Que ruina de función !’, la pel.licula va ser escollida per Lluis Bonet crític de La Vanguardia i demanava en el seu escrit que no tiressin sobre ell si trobaven que el film era poc transcendent. Evidentment no varem descobrir Bogdanovich en hores baixes en aquells moments, però desprès de un dia atapeït de cine, tot el públic que a les 11 de la nit va anar al cinema Casino Prado va passar un vetllada divertidíssimaMés endavant i pràcticament cada any l’obra de teatre ‘Pel davant …i pel darrera’ es pot veure en un cèntric teatre de Barcelona.

Esteve Soler
El primer record que tinc de la secció Seven chances va ser precisament l’ any 1993 amb la projecció de ‘Public access’, de Bryan Singer. Una magnífica tria de Quim Casas que ens descobria la millor cara d’ un dels cineastes més importants del futur Hollywood. ‘Public access’ és un film tan enginyós des d’ un punt de vista visual com narratiu que va influir-me clarament en la creació de l’ espectacle ‘Contra la ciutat’.

Salvador Montalt
De 7 Chances en recordo especialment la frescor de les primeres edicions i les energies que vam haver de gastar perfer possible l’acord entre l’ACCEC i la direcció del Festival, per fer possible que l’ACCEC pogués programar aquesta “Setmana de la Crítica” o, si més no, participar-hi de manera notable. Per memorable, les sis hores “a pèl” de ‘Jeanne la Pucelle’.

Esteve Riambau
Vaig sel·leccionar diversos films per Seven Chances. Recordo ‘The year of the horse’, un extraordinari binomi entre Jim Jarmush I Neil Young, que ara es tornarà a projectar dins l’antològica que fem a la Filmoteca. I també estic molt especialment satisfet d’haver apostat per ‘Amigogima’, en aquell moment el primer llargmetratge espanyol i català que participava en aquella secció del certamen. Nunes va estar particularment content d’aquesta circumstància i la sessió que ell va presentar va ser, com totes les seves, una festa.

Javi Cózar
El Prado estava rebentat de gent, a fora plovia un diluvi, i a dins un altre diluvi d’emoció que asfixiava a tots els que érem a la sala. Va ser l’any passat amb ‘Warrior’ (2011, Gavin O’Connor). Estàvem tan commocionats, tan sobrepassats, que quan la darrera imatge es va fondre a negre i van començar a desfilar els crèdits, durant uns segons interminables ningú va gosar dir res. Ningú es va aixecar. Ningú va aplaudir. Tothom estava paint l’impacte. ‘Warrior’ no és només una de les millors pel·lícules que han passat per Seven Chances, és una de les millors pel·lícules que han passat pel Festival de Sitges.

Albert Elduque
Un dels moments més especials que recordo de Seven Chances va ser l’any 2009, quan es va programar ‘Les yeux sans visage’, l’obra mestra de Georges Franju. Com va dir un company, després de tantes i tantes pel·lícules vistes durant el festival, un film així netejava la mirada. El rostre emmascarat d’Edith Scob és una d’aquelles joies que val la pena descobrir a Sitges, un d’aquells difunts de rostre sorprenent que el festival desenterra de tant en tant.

Joan Salvany
1.- La projeccio de Rien sur Robert dePascal Bonitzer, presentada per Carlos Losilla
2.- El director que vaig desocbrir va ser Rafal Wieczzynski, un polones que firmava la seva opera prima: ‘Tres breve Histoire de sentiment et d’un altre commandement’.
3.- La visio de ‘Saint Cyr’ de Patricia Mazuy i que va persentar Angel Quintana.