La profesora de literatura, de Katalin Moldovai, premi de la crítica a l’Atlàntida Film Fest 2024
El jurat de la crítica de la 14a edició de l’Atlàntida Film Fest, integrat per Albert Galera, Aaron Cabañas i Belit Lago, ha decidit premiar “La profesora de literatura”, de Katalin Moldovai, i ha atorgat una menció especial a “First case” de Victoria Musiedlak.
El cinema, pràcticament des dels seus orígens, s’ha interessat sempre pel fet pedagògic i per la manera en què les referències culturals compartides es mantenen i transmeten certs valors com la tolerància i la solidaritat d’una generació a la següent. D’aquesta manera, el cinematògraf s’ha endinsat a les aules, tant des del documental, com, sobretot, des de la ficció, per copsar de prop el conflicte que sorgeix quan un sistema educatiu es torna extremadament burocràtic i repressiu, i xoca de front amb el pensament lliure i la llibertat d’expressió. Encara més, el cinema ha indagat especialment en les interrelacions entre docents i alumnat donant bones mostres, en no poques ocasions, de l’estreta línia que separa l’autoritat d’aquells que es rebel·len contra aquesta. De la visionària Zero en conducta (Zéro de conduite, Jean Vigo, 1933) a la flamant Sala de professors (Das Lehrerzimmer, Ilker Çatak, 2023), passant per la mítica Els 400 cops (Les quatre cents coups, Truffaut, 1959) o la ja icònica L’onada (Die Welle, Dennis Gansel, 2008).
En l’època actual, vivint en un sistema omnipresent i opac, on els valors de la convivència i l’ètica individual s’han distorsionat i pervertit fins a convertir-se en eina política de tendències ultraconservadores i neofeixistes a nivell mundial, no són poques les pel·lícules que reflexionen sobre les bases en les quals s’estan educant les generacions futures. En els darrers anys observem, sobretot a Europa, l’emergència de produccions cinematogràfiques que qüestionen el sistema educatiu com a reflex del sistema sociocultural capitalista, i que narren històries on allò què succeeix dins el microclima de les aules opera com a metàfora de la societat en general. I aquest qüestionament del marc sociocultural global té lloc tant des del punt de vista dels alumnes (persones encara en construcció de la seva identitat) com, a través d’un gir molt interessant, des del punt de vista d’un professorat que, de forma conscient o inconscient, qüestiona el funcionament del sistema i defensa amb dents i ungles aquest qüestionament posant de manifest la seva integritat. Aquest últim cas és el què ens ocupa.
La profesora de literatura (Elfogy a levigo, Katalin Moldovai) es construeix al voltant de la reflexió sobre un sistema educatiu conservador que xoca amb la llibertat de càtedra. Ana —brillantment interpretada per Ágnes Krasznahorkai—, docent respectada i estimada pel seu alumnat, serà assenyalada per un pare retrògrad per haver recomanat a l’aula el film d’Agnieszka Holland Total Eclipse (1995), retrat de la relació entre Verlaine i Rimbaud durant el segle XIX. El que podria semblar una simple anècdota acaba derivant en un tediós periple al qual Ana haurà de fer front; una complicada odissea on es posen en qüestió tant el valor de la cultura com la llibertat d’expressió. En aquest sentit, és simptomàtic el títol original del film, en hongarès “Elfogy a levigo“, que es podria traduir com “M’estic quedant sense aire”, per entendre en quina tessitura es posa a la protagonista i com opera el dispositiu narratiu envers aquesta. Moldovai signa una òpera prima impecable en la seva factura tècnica i on la solidesa del guió juga a favor del seu plantejament temàtic i el to que adquireix el film.
El poder de l’art, de la cultura, del cinema, és inestimable, i la cineasta romanesa estructura un al·legat ferotge que visibilitza la ultracorrecció política en la qual malauradament encara vivim, fent palesa la importància d’una pedagogia progressista, no només vers els estudiants, sinó també amb les seves famílies. És interessant el fet que, tot i que la pel·lícula estigui rodada a Romania, estem davant d’una producció d’Hongria, país on l’extrema dreta porta consolidada al poder dues llargues dècades i on la llibertat d’expressió està constantment en qüestió, així com el paper de la dona en la seva societat.
First case (Victoria Musiedlak, 2023)
També protagonitzada per una dona que s’enfronta a un món d’homes és First Case (Première Affaire, Victoria Musiedlak, 2023), una altra prometedora primera pel·lícula amb una inusualment madura posada en escena. First Case trenca amb es estereotips del cinema judicial en tant que anuncia d’entrada al públic la culpabilitat de l’acusat, donant una informació que sovint queda ocultada amb l’objectiu de generar confusió, però també de crear un discurs desarrelat de la rigidesa narrativa. Aquest subgènere sol funcionar com a representació de les dificultats de defensar algú innocent davant la corrupció i el mal funcionament del sistema. En aquest cas, la premissa queda capgirada i la reflexió moral s’endinsa en les bones pràctiques professionals de l’advocada, una noia molt jove que viu a l’ombra d’una família també conservadora i que s’enfronta a novetats força desestabilitzadores, tant en la seva vida professional com personal, que esdevenen per a ella un sobtat canvi de paradigma. El qüestionament moral al qual se solen sotmetre els protagonistes en aquests films queda aquí intel·ligentment traslladat també a l’espectador per mitjà del vincle que s’estableix entre el públic i la protagonista. Malgrat els dubtes ètics i la inseguretat d’encarar un primer cas de les esmentades característiques, la protagonista, interpretada magistralment per Noée Abita, deixarà de banda les febleses i entomarà un camí de creixement personal i professional. Un film molt conseqüent amb els seus postulats, que aprofita la solidesa del seu guió per obrir un debat social molt interessant, amb certs elements que ens transporten al millor cinema polític dels anys setanta.