Much Ado About Nothing: Shakespeare at Home

SHAKESPEARE AT HOME
 
A The Avengers, Thor es burla d’Ironman mentre lluiten – “no tens ni idea d’a què t’enfrontes” i l’home d’acer li respon amb una rèplica molt inspirada – “Shakespeare in the park?” -, com si, en lloc de dos superherois barallant-se a cop de martell, fossin dos estudiants de teatre en una versió molt física de L’amansiment de la fúria. Much Ado about Nothing és el revers quotidià d’aquest acudit, és “Shakespeare at home”. La pel·lícula, filmada per Whedon a la seva casa de Santa Monica durant unes vacances abans de muntar el blockbuster de Marvel, té més d’experiment sociològic que d’adaptació cinematogràfica, i pot llegir-se com un descans-o una cura de desintoxicació-després del monumental esforç d’integrar múltiples trames i personatges en la franquícia superheroica. En lloc d’adaptar, Whedon ambienta, trasllada gairebé íntegrament el text de Shakespeare al nostre temps, actualitzant la identitat dels seus personatges (que passen de ser nobles renaixentistes a VIPS contemporanis) però respectant els diàlegs, l’acció i la distribució en escenes de l’obra original. El projecte parteix d’una sèrie de lectures de Shakespeare que el cineasta organitzava entre els actors i amics de la seva stock company, d’aquí la centralitat absoluta del text, que no és només la llavor sinó també la principal via expressiva de la pel·lícula (més fins i tot que en la recordada adaptació de Branagh).

Whedon posa a prova els clixés amorosos de la comèdia romàntica de la manera més simple, deixant solt a Shakespeare al jardí perquè inundi -amb la seva insuperable ambigüitat- els espais de la beautiful people, sense trampa ni cartró, amb una paleta cinematogràfica més aviat limitada però confiant en el poder renovador del text. Aquest empelt contemporani és el gran atractiu de Much Ado about Nothing, ja que permet confrontar el llenguatge indestructible del bard, en la seva espontaneïtat i la seva vivesa, amb la autoconscient banalitat del nostre temps. Veiem als amics del cineasta recitant el text entre mobles de disseny i cupcakes, com si res, i aquest contrast resulta tan descaradament paròdic, tan d’anar per casa, que ens atrapa en la seva mateixa incongruència. Si, com recordava Stanley Cavell en parlar de la screwball comedy, Shakespeare no és una font sinó un mar del qual rescatar diversos elements -tresors, cadàvers, petxines- i apilar-los a la vora de l’espectacle a gran escala, Whedon -cansat potser d’espectacles a gran escala- ha optat per tot el contrari, per embocar-se a fons en la font shakespeariana i deixar que aflorin els seus desajustos contemporanis: la virginitat, la impostura, el matrimoni… Per això, al contrari del que passava en les comèdies screwball (i a Serenity o The Avengers), els personatges de Much Ado about Nothing no són ni carismàtics ni versemblants, estan sotmesos a un text de més de quatre segles que els eleva i els delata simultàniament, convertint-los en conillets d’índies perfectes, carn de canó per a l’experiment-hipòtesi de la pel·lícula: ¿què significa estimar i ser estimat avui, quan tot està permès i gairebé res no roman?

Manuel Garín

SHAKESPEARE AT HOME

En The Avengers, Thor se burla de Ironman mientras pelean – “no tienes ni idea de a qué te enfrentas”– y el hombre de acero le responde con una réplica muy inspirada –“Shakespeare in the park?–, como si, en lugar de dos superhéroes peleando a martillazo limpio, fueran dos estudiantes de teatro en una versión muy física de La fierecilla domadaMuch Ado about Nothing es el reverso cotidiano de ese chiste, es “Shakespeare at home”. La película, filmada por Whedon en su casa de Santa Monica durante unas vacaciones antes de montar el blockbuster de Marvel, tiene más de experimento sociológico que de adaptación cinematográfica, y puede leerse como un descanso –o una cura de desintoxicación– tras el monumental esfuerzo de integrar múltiples tramas y personajes en la franquicia superheroica. En lugar de adaptar, Whedon ambienta, traslada casi íntegramente el texto de Shakespeare a nuestro tiempo, actualizando la identidad de sus personajes (que pasan de ser nobles renacentistas a VIPS contemporáneos) pero respetando los diálogos, la acción y la distribución en escenas de la obra original. El proyecto parte de una serie de lecturas de Shakespeare que el cineasta organizaba entre los actores y amigos de su stock company, de ahí la centralidad absoluta del texto, que no es solo la semilla sino también el principal cauce expresivo de la película (más incluso que en la recordada adaptación de Branagh).

Whedon pone a prueba los clichés amorosos de la comedia romántica del modo más simple, dejando suelto a Shakespeare en el jardín para que inunde –con su insuperable ambigüedad– los espacios de la beautiful people, sin trampa ni cartón, con una paleta cinematográfica más bien limitada pero confiando en el poder renovador del texto. Ese injerto contemporáneo es el gran atractivo de Mucho Ado about Nothing, pues permite confrontar el lenguaje indestructible del bardo, en su espontaneidad y su viveza, con la autoconsciente banalidad de nuestro tiempo. Vemos a los amigos del cineasta recitando el texto entre muebles de diseño y cupcakes, como si nada, y ese contraste resulta tan descaradamente paródico, tan de ir por casa, que nos atrapa en su misma incongruencia. Si, como recordaba Stanley Cavell al hablar de la screwball comedy, Shakespeare no es una fuente sino un mar del que rescatar varios elementos –tesoros, cadáveres, conchas– y apilarlos en la orilla del espectáculo a gran escala, Whedon –cansado quizá de espectáculos a gran escala– ha optado por todo lo contrario, por embocarse a fondo en la fuente shakesperiana y dejar que afloren sus desajustes contemporáneos: la virginidad, la impostura, el matrimonio… Por eso, al contrario de lo que sucedía en las comedias screwball (y en Serenity o The Avengers), los personajes de Much Ado about Nothing no son ni carismáticos ni verosímiles, están sometidos a un texto de más de cuatro siglos que los encumbra y los delata simultáneamente, convirtiéndolos en cobayas perfectas, carne de cañón para el experimento-hipótesis de la película: ¿qué significa amar y ser amado hoy, cuando todo está permitido y casi nada permanece?

Manuel Garín