Opinió sobre els festivals de cinema

DES DE LA CRÍTICA

Ja que hi ha diferents tipus de festivals, han de tenir diferents tipus de crítiques?

En el meu cas, no m’he qüestionat mai que s’hagués d’abordar de manera diferent un festival o un altre. Per mi, un tipus o un altre de crítica dependrà més del format on s’acabi publicant (diari, revista especialitzada, programa de televisió…) que no pas pel tipus de festival. Això és el que condiciona més l’enfocament. El tipus de mitjà, el públic a qui va dirigit… Tot això, pot influir a l’hora de fer la crítica.

Lligat als festivals de categoria A, la importància de ser el primer a veure una pel·lícula, el primer a parlar d’un director

En aquest cas, parlaré des del meu punt de vista de lectora, i no pas de crítica, ja que no he tingut oportunitat de cobrir festivals de categoria A. És evident que ha de condicionar a l’hora de veure i parlar per primera vegada d’una pel·lícula i d’un director, com també ho fa quan ho llegeixes. En gran part, perquè darrere d’alguns directors hi poden haver expectatives, ja sigui per si ha rebut algun premi en aquell mateix certamen abans, per la seva filmografia prèvia, però també perquè, precisament, pel fet de ser el primer, hi ha més curiositat per part de la gent.

Hauria de ser una tasca del crític descobrir joies ocultes en seccions paral·leles?

Em sembla una tasca fonamental. Malauradament, la secció oficial d’un festival fa que, moltes vegades, ja sigui perquè aquella és la secció prioritària o la més “important” pels mitjans, ens oblidem de la resta quan hi poden haver pel·lícules tant o més significatives. Descobrir joies i nous cineastes em sembla quasi imprescindible en un festival. El problema sol ser que, si aquest “descobriment”, no va acompanyat d’un premi, és difícil que acabi sortint a la llum o ho faci d’una manera poc notòria. Si aquestes troballes no van acompanyades d’un cert ressò posterior, de poc serveixen. Cal reivindicar també, o més, els festivals que no són de classe A. Alguns d’aquests certàmens estan creixent o tenen una programació molt ambiciosa que caldria fer notar.

Quin és el rol de la crítica a festivals de festivals on es presenten pel·lícules que ja s’han vist en d’altres espais?

Per mi és molt important que alguns festivals projectin pel·lícules que s’han vist en d’altres festivals. Per desgràcia, hi ha moltes pel·lícules que només es poden veure en festivals. Com més projecció tinguin, millor. A l’hora de fer la crítica, condiciona o no de la mateixa forma que ho pot fer quan escrius una crítica d’una pel·lícula que ja s’ha estrenat abans en algun altre país, per exemple. De vegades, en un determinat festival, una pel·lícula no ha convençut gens, però en un altre la reacció ha estat molt diferent. En d’altres serveix per ratificar una opinió generalitzada.

S’han d’analitzar les pel·lícules igual que quan s’escriu d’elles a l’estrena comercial, tenint en compte que ningú les veurà en molt de temps o mai?

Per una banda, es pot creure que no és necessari ja que és cert que, en alguns casos, poden passar mesos, inclús més d’un any, abans que s’estreni. Però les noves tecnologies faciliten que es pugui anar a buscar una determinada crítica que es va fer en un festival concret, independentment de la data. En aquest cas, depèn del mitjà. En un de més generalista, potser seria millor no entrar tant en detall i procurar parlar de més temes i pel·lícules. En un d’especialitzat, potser està bé que s’analitzi tot més a fons.

Tot i que això ha canviat amb els festivals online, en els quals es pot parlar d’una pel·lícula que es pot veure immediatament. Aquesta possibilitat que el crític sigui confrontat de forma immediata influeix en el seu treball, el condiciona, l’enriqueix?

No trobo que hi hagi grans diferències. La feina, al capdavall, és la mateixa. No influeix tant el fet que sigui un festival online sinó que, en alguns casos, la programació d’aquests és tan gran que un corre el perill de quedar desbordat. Sovint, s’ha de fer una tria perquè és impossible veure-ho tot. Com fer la tria és el gran què.

CONDICIONS DE TREBALL

Com es fa per cobrir un festival quan s’esdevé a la teva mateixa ciutat?

En gran part és una sort que passi això. En general, crec que té més beneficis que contrapartides, però també dependrà dels horaris de les sessions, si es repeteixen les pel·lícules i si ho fan en diferents horaris perquè, sovint, s’ha de compaginar amb més coses, més feines…

Com influeixen en la tasca del crític les condicions pròpies d’un festival en què es veu obligat a veure 4 ó 5 pel·lícules al dia i se li exigeix un judici sense temps per digerir-les?

Hi hauria d’haver un límit. No és el mateix veure pel·lícules, poder assistir a les rodes de premsa, inclús fer entrevistes si has de veure un parell de pel·lícules que si n’has de veure cinc. En el segon cas, serà impossible compaginar-ho tot. Això per començar. Lògicament, el temps per escriure també disminueix i es fa més difícil fer la feina, no només perquè s’ha de fer a contrarellotge, sinó perquè un acaba més cansat física i mentalment. Jo m’he arribat a trobar, en lagun cas, d’entrar a les 8 del matí i no sortir fins les 20h del vespre. I sense pràcticament tenir temps per menjar.

Recursos i trucs per suportar la fatiga del ritme d’un festival. Com suportar la “mala vida” (no menjar bé, dormir poc…)?

Tenir molt clar abans què és el que es vol abraçar i no intentar, si un està sol, voler veure tota la secció oficial i gran part de les seccions paral·leles. I si s’ha fer tot, procurar veure pel·lícules abans per tal d’avançar feina, buscar amb antelació informació i fer recerca, preparar-se entrevistes…

OPINIÓ SOBRE ELS FESTIVALS DE CINEMA (2)

A l’hora de cobrir un festival, si alguna cosa ens diferencia els que fem televisió de la resta de mitjans és un aspecte tècnic. Ja sigui a nivell pràctic –la logística a l’hora de fer una entrevista amb càmera, so i la posterior edició en vídeo és molt més complexa-, però, sobretot, perquè per fer un programa de televisió necessitem, de totes totes, el suport audiovisual. No només el que creï el propi mitjà, sinó el de les pròpies pel·lícules de les que parlarà a l’hora d’elaborar els seus reportatges.

Fa un anys, encara que sembli mentida, tot era més simple. Cada distribuïdora facilitava un EPK en format Betacam amb el tràiler i alguns fragments del film en qüestió. De la Betacam es va passar al DVD. De fet, encara hi ha qui l’utilitza. Però, ara, el més comú és que cada distribuïdora pengi el material en un web on, cada mitjà, se’l pot descarregar, inclús en diferents qualitats d’imatge. Una publicació online no necessita un vídeo amb tanta resolució d’imatge que un programa de TV, que requereix la màxima qualitat d’imatge.

Fa uns anys, el mateix festival et facilitava les Betacams que, un cop n’agafaves el què necessitaves, retornaves perquè un altre mitjà les fes servir. Actualment, ja no és tan el festival sinó cada distribuïdora la que et facilita un enllaç al seu web de descàrregues perquè puguis fer el mateix. Si no disposen d’un web, t’ho solen passar a través d’un enllaç directe que fa la mateixa funció. O inclús a través d’alguns programes de descàrregues, tipus WeTransfer o similar.

Hi ha un web que fan servir diverses distribuïdores que resulta molt pràctic perquè, des d’un mateix lloc, pots accedir al material de diferents pel·lícules, a més, amb força antelació. Tenir el màxim de coses en un sol portal, facilita molt la feina, especialment per programes com el nostre (La Cartellera, de BTV) que, al ser d’una hora de durada, requereix molts minuts de material. Els reportatges poden arribar a durar més de cinc minuts, per tant, a més del tràiler necessitem clips amb imatges addicionals de la pel·lícula. Per nosaltres, l’ideal és partir d’uns cinc clips de vídeo diferents. Si en són menys, llavors han de ser més llargs. Però, això, no sempre és possible. D’algunes pel·lícules no sempre ens faciliten la quantitat de material que voldríem, malgrat que els diem que com més en tinguem, més minuts podrem dedicar-li al programa. Per tant, saber de quin material podrem disposar o no, condiciona també la nostra manera de treballar i, fins i tot, els minuts que acabarem dedicant a una o altra pel·lícula.

En això, s’ha de dir, que no totes les distribuïdores son sensibles a aquestes necessitats. Algunes fan l’impossible perquè ho puguis tenir. D’altres, per molt que insisteixis, et diuen que allò és tot el que hi haurà i que no hi poden fer res. La paradoxa és que, en alguns casos, hem vist que d’alguna pel·lícula de la que ens han dit que no hi havia més materials, sí que n’hem vist circular més per Internet. De vegades, la mateixa distribuïdora “allibera” més vídeos en un país que en un altre.

Al final, cadascú acaba obtenint les mateixes imatges, però aquí ja hi ha la feina de mirar de presentar-ho de forma diferent perquè no sembli que tots fem el mateix. La idea és establir un discurs que sigui original, interessant i personal. Però, això, ja és una altra història…

© Marta Armengou, 5-09-2015