Passion: No diguis que va ser un somni

La darrera pel·lícula de Brian de Palma per primer cop en pantalla al nostre país gràcies a la secció Seven Chances del Festival de Sitges. Aquest text de José Luis Losa ens guia per aquest no-somni.

No diguis que va ser un somni

En un món obertament hostil al model d’autor que només s’utilitza i es comprèn a partir de la total desinhibició, el retorn de Brian De Palma el 2012, després de cinc anys d’inactivitat des de l’estrena de Redacted (una criatura de lucidesa i vivesa devastadores, i de carrera comercial tan nefasta que a punt va estar d’enterrar artísticament al seu pare), s’entén com un acte de coratjosa resistència.

Passion, presentada -i majoritàriament incompresa- el passat any a Venècia, es podria percebre com un capritxós exercici d’estil conservador o acomodatici quan en realitat és  tot el contrari, una eufòrica decantació de cinema-manifest, un insubmís revulsiu de fidelitat a un mateix, concebut a contracorrent de modes i banalitats cegades al risc.
La frontal naturalesa de cineasta salvatge de Brian de Palma és la que aquí el porta a acceptar un material gairebé d’enderroc, pur trash amb toc d’europudding (el remake de l’última pel·lícula d’Alain Corneau, Crime d’amour, un oblidable thriller d’intrigues laborals amb Kristin Scott Thomas i Ludivine Sagnier jugant al gat i la rata amb un gastat subtext lèsbic i filmada només dos anys abans) per ser demolit conseqüentment i erigir sobre les seves ruïnes una desacomplexada funció de funambulisme virtuós amb denominació d’origen.

A Passion, De Palma no triga ni un parell de plànols en fer-nos entendre que la trama de travetes a l’oficina, el que vindria a ser un remix d’Assetjament i Armas de mujer, amb Rachel McAdams com sofisticada estricta governanta i Noomi Rapace com working classcombativa, li importa realment un rave. A hores d’ara, no estem per explicar a ningú com s’escriu McGuffin.

Sobre un edifici intel·ligent de la Potsdammer Platz berlinesa, De Palma desplega sense falses vergonyes la seva inclinació al xou de vouyeurisme high- tech i ornamentalment sàfic, amb feliç indigestió de panòplies fetitxistes. I a partir d’aquí, va obrint espais. I afilant angles. La ficció i la realitat comencen a convulsionar, enverinades de blaus pastilla. Com ja passava a Redacted, l’univers 2.0 serveix a l’actualitzat De Palma per  a l’entreteniment de tafaneres accions sobreposades. I després, en mode vintage, la pantalla es parteix en dos, gloriosa i  a l’esquerra  assistim a una representació del Preludi a la migdiada d’un faune, mentre a la dreta cruix, a punt de sagnar, la tela, el carnívor ganivet.

Estem, ja és hora, davant el De Palma més joiosament auto referencial. En una desbocada successió d’artificis, llisquem pel joc de les perruques, el dels ascensors per al cadafal, el de les caretes i els cossos dobles, el de les femme fatals, el de les bessones germanes i el dels somnis dins dels somnis dins dels somnis. Què al·lucinatori resulta assaborir com el mestre espera gairebé fins al temps de descompte per mostrar, concupiscent i savi, el seu retaule d’entremaliadures en què fins i tot Pino Donaggio és auto referència, i on la fotografia de José Luis Alcaine acoloreix, tirant a vermell, els contrastos de la posada en escena a càrrec del gran inventor de malsons del colós del grand guignol, del taumaturg irredempt de les prestidigitacions bàrbares. Estimem tant a Brian…

José Luis Losa

No digas que fue un sueño

En un mundo abiertamente hostil al modelo de autor que solo se maneja y se comprende  a partir de la total desinhibición, el regreso de Brian De Palma en 2012, después de cinco años de inactividad desde el estreno de Redacted (criatura  de lucidez y viveza arrolladoras, y de carrera comercial tan nefasta  que a punto estuvo de enterrar artísticamente a su padre), se entiende como un acto de corajuda resistencia.
 
Passion, presentada –y mayoritariamente incomprendida- el pasado año en Venecia, se podría percibir como un caprichoso ejercicio de estilo conservador o acomodaticio cuando en realidad es, todo lo contrario, una eufórica decantación de cine-manifiesto, un insumiso revulsivo de fidelidad a uno mismo, concebido  a contracorriente de modas y banalidades cegadas al riesgo.

La frontal naturaleza de cineasta cimarrón de Brian de Palma es la que aquí le lleva a aceptar un material casi de derribo, puritito trash con toque de europudding (el remake de la película postrera de Alain Corneau, Crime d’amour, un olvidable thriller de intrigas laborales con Kristin Scott Thomas y Ludivine Sagnier jugando al ratón y al gato con un manido subtexto lésbico ¡y  filmada solo dos años antes!) para ser demolido consecuentemente y erigir sobre sus escombros una desacomplejada función de funambulismo virtuoso con denominación de origen.
En Passion, De Palma no tarda ni un par de planos en hacernos entender que la trama de zancadillas en la oficina, lo que vendría a ser un remix de Acoso y de Armas de mujer, con Rachel McAdams como sofisticada estricta gobernanta y Noomi Rapace en working class combativa, le importa realmente un rábano. A estas alturas, no estamos para explicar a nadie cómo se escribe Mcguffin.

Sobre un edificio inteligente de la Potsdammer Platz berlinesa, De Palma despliega sin falsos pudores su apego al show de voyeurismo high-tech y ornamentalmente sáfico, con feliz indigestión de panoplias fetichistas. Y a partir de ahí, va abriendo  espacios. Y afilando ángulos. La ficción y la realidad comienzan a convulsionarse, envenenadas de azules pastilla. Como ya sucedía en Redacted, el universo 2.0 sirve alaggiornado De Palma para el jugueteo de mironas acciones sobrepuestas. Y luego, en modo vintage,  la pantalla se parte en dos, gloriosa y, a la izquierda, asistimos a una representación del Preludio a la siesta de un fauno,  mientras en la derecha cruje, a punto de sangrar, la tela, el carnívoro cuchillo.

Estamos, ya es hora, ante el De Palma más gozosamente autorreferencial. En una desbocada sucesión de trampantojos, nos deslizamos por  el juego de las pelucas, el de los ascensores para el cadalso, el de las caretas y los cuerpos dobles, el de las femme fatales, el de las gemelas hermanísimas y el de los sueños dentro de los sueños dentro de los sueños. Qué alucinatorio resulta saborear cómo el maestro espera casi hasta el descuento para mostrar, concupiscente y sabio, su retablo de travesuras en el que hasta Pino Donaggio se autorreferencia, y donde la fotografía de José Luis Alcaine colorea, tirando al rojo, los contrastes de la puesta en escena a cargo del gran repentizador de pesadillas, del coloso del grand guignol, del taumaturgo irredento de las prestidigitaciones bárbaras. Queremos tanto a Brian…

José Luis Losa