Quan ni la crítica, ni el cinema són el que eren

L’expresident de l’ACCEC reflexiona sobre com han canviat el cinema i la crítica de cinema desde la fundació de l’Associació fins als nostres dies.

Recordo que el meu primer contacte amb l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics va ser en una assemblea constituent que va tenir lloc al cinema Alexis. A mitjans dels vuitanta, jo era un jove crític de “província” il·lusionat i indocumentat. A l’assemblea constituent tots plegats vam assumir una certa idea de consens general en afirmar que el crític per excel·lència era en José Luis Guarner i que ell seria el millor President possible. Si trec a la llum els vells records, és perquè en certa manera el record d’aquells temps em porta a pensar en els canvis que ha travessat l’Associació des de la seva constitució, i a reflexionar sobre què era un crític de cinema fa vint-i-cinc anys i què és un crític avui. Fa vint-i-cinc anys, la figura del crític de cinema era la d’una persona que podia “viure” de l’exercici de la crítica, que estava lligat a un mitjà de comunicació important, que es movia sobretot en el terreny de la premsa escrita i que centrava la seva activitat en el fet cinematogràfic sense tenir cap necessitat de fer cap desplaçament cap a d’altres territoris de l’audiovisual. El crític era, en paraules, de José Luis Guarner un cinema-goer, que contemplava gratuïtament pel·lícules a la sala i escrivia, o reflexionava, sobre elles en un mitjà de comunicació.
Si ens preguntem què és un crític de cinema avui, veurem que el perfil ha canviat de forma radical. Probablement, la primera qüestió que ens hem de plantejar té a veure amb la pròpia denominació. Té sentit ser crític “de cinema” en un moment en que el cinema ja no és el que era? Té sentit ser crític “de cinema” quan les transformacions del mitjà han estat tant radicals que han situat el cinema en una posició marginal dins del sector audiovisual? Probablement el gran problema que vivim els vells membres de l’Associació recau en que aquell model de cinema gràcies al qual nosaltres varem poder exercir la pràctica d’una determinada professió, ja no existeix. El canvi no ve determinat només per les transformacions tecnològiques -l’aparició del digital i la centralitat de la informàtica- sinó també per la forma com el cinema viu un procés de constant mutació. Al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, han canviat les formes de consum i les maneres de veure. La cinefília, que durant anys ha estat el pecat original que llançava cap a la pràctica de la crítica, està més pendent de les sèries de televisió que de les estrenes a les pantalles. Les obres més interessants dels autors més radicals ja no troben lloc a la cartellera sinó als museus. Bona part de les imatges fragmentades que circulen per les xarxes socials són més sorprenents que les que es projecten a les grans pantalles. El crític ja no pot ser només “de cinema” perquè viu instaurat en un món en que el cinema s’està dissolent dins del gran magma audiovisual. Pensar -o escriure- sobre les imatges d’avui implica necessàriament observar què passa a les mil i una pantalles que conformen la iconosfera actual.
El segon canvi significatiu té a veure amb l’ofici de “crític”. Avui, és molt difícil parlar de la crítica com a ofici, com a sistema de vida que permet una certa independència econòmica. Els crítics que estem a l’Associació escrivim crítiques de pel·lícules o d’altres fenòmens audiovisuals, però també donem classes, fem conferències, investiguem o, fins i tot, podem convertir la pràctica crítica en una forma d’implicació política. Probablement, la nostra pràctica crítica és tan sols una petita part de la nostra activitat laboral, però és la que ens dona més rellevància o, si més no, popularitat. Això ens porta cap una situació contradictòria. Si estem en el territori de la crítica és perquè ens interessa l’actualitat i perquè ens interessa tenir un pensament sobre la mateixa que ens permeti poder veure de prop tot allò que està passant en un món que canvia. Particularment, he d’admetre que allò que més m’apassiona de la pràctica crítica té a veure amb la possibilitat de poder anar aixecant acta diària de totes les transformacions que viu la imatge al nostre entorn. Allò que menys m’interessa de la crítica és fer avaluacions i posar la pràctica del gust en primer terme. Ja sé que la crítica implica un exercici subjectiu del gust, però penso que no té cap interès que la gent sàpiga si m’agrada o no determinat blockbuster. En canvi sí que en té poder ajudar a fer veure el mateix blockbuster com un fenomen que genera formes de pensament, conductes o corrents estètiques dins la complexa cultura popular del nostre entorn. M’interessa molt més la crítica com a forma de didactisme, que com forma d’autocomplaença.
Probablement la gran paradoxa de la nostra Associació és que celebrem el nostre vint-i-cinquè aniversari en un moment en que costa molt portar sobre les nostres espatlles el fardell de tot allò que veritablement implica la funció de “crític”, i en que la noció de “cinema” cada cop té menys sentit si la contemplem com una forma aïllada. Malgrat això, penso que els que portem més de vint-i-cinc anys fent “crítica de cinema” hem estat uns privilegiats perquè hem vist com allò que ens apassionava es transformava en una altra cosa. A canvi de perdre alguna cosa dels nostres orígens, hem tingut la oportunitat de poder analitzar de prop un audiovisual que es mostrava estrany. Tot això, mentre es transformaven les possibilitats d’un ofici que ha passat a ser una pràctica de l’escriptura que ocupa un espai, gens residual, en les nostres vides. Viure un temps de canvi és sempre un privilegi.