Reflexionar sobre la reflexió
Aquestes paraules que ara mateix llegeixes esdevenen les primeres línies d’aquest nou projecte que des de la nova junta de l’ACCEC hem aconseguit batejar com El dossier, davant les dificultats de trobar un nom més atractiu. I és que, cóm denominen un espai online destinat a reflexionar sobre la pròpia reflexió entorn les imatges en moviment? Doncs, lluny de voler esdevenir una nova revista a Internet de crítica cinematogràfica, el nostre objectiu és crear un àgora, comuna a tots els nostres socis i oberta al món, on poder discutir les motivacions i les dificultats que ens trobem els crítics i escriptors cinematogràfics quan afrontem l’exercici d’escriure sobre l’escriptura d’una altra persona. Entès així, potser aquest Dossier es podria haver anomenat Metacrítica, com va proposar la meva companya Eulàlia Iglesias, i probablement hagués estat el nom més precís. Però, fugint de la grandiloqüència, cercant la major humilitat possible, avui encetem aquesta primera etapa del Dossier, sens dubte un nom molt menys suggerent però molt més moderat, tímid… senzill.
Doncs és des de la senzillesa des d’on aspirem a parlar de tots aquells reptes que acceptem els crítics i escriptors cinematogràfics quan prenem la decisió de dedicar part de les nostres vides a parlar del cinema, i en ocasions a donar la nostra opinió (diguem-li visió, com a eufemisme sofisticat) sobre un objecte d’estudi que es dirigeix a tota la humanitat. Algú em va dir una vegada que el cinema és, de totes les expressions artístiques, la única en la que tothom es creu amb dret de dir-hi la seva. Hi ha pel·lícules per a tots els públics, públics de tots colors, i ningú ha sigut mai capaç d’establir (per sort) les eines inalterables del crític, els barems de qualificació universals, pel que en la crítica cinematogràfica existeix un camp obert a la subjectivitat que molts cops fa pensar que la nostra feina és tan banal com cobrar (amb sort, molta sort) per donar una opinió. Encara recordo una ocasió en que la meva parella, entusiasmada per un premi de crítica que m’acabaven d’atorgar, va explicar a les seves companyes de feina la bona nova. La resposta que va rebre d’una d’elles és prou eloqüent: “Els crítics de cinema són els grans paràsits de la societat, doncs s’aprofiten de la feina dels altres per guanyar-se la vida”. És probable que aquest petit espai sigui insuficient per girar aquestes opinions. Tampoc és el seu objectiu, però crec que és necessari fugir d’una vegada del gran mal del nostre ofici (l’endogàmia) i explicar-li al món què fem, com ho fem i per què ho fem. Potser aquesta sigui la resposta més senzilla: com diria el meu estimat Michael Haneke, ho fem, senzillament, per Amour.
‘Amour’, de Michael Haneke (2012).
En aquest primer número del Dossier (anomenat número zero per remarcar encara més la nostra timidesa) hem volgut abordar un assumpte d’excessiva actualitat: el del cànon. Si el passat mes de setembre, la revista Sight & Sound publicava els resultats de la present dècada de la seva tradicional enquesta a crítics d’arreu del món per cercar les millors pel·lícules de la història del setè art, les primeres setmanes del 2013 han estat un allau de llistes, vots i classificacions de tot tipus sobre les pel·lícules de l’any que acaba de finalitzar. Abordant l’assumpte des de diversos enfocs, aspirem a evaluar el veritable interès d’aquesta mena de febre pandèmica de les votacions. Així, partirem des de l’origen històric del cànon en la història de l’art i acabarem analitzant amb detall, prenen com a exemple l’enquesta de Sight & Sound, què ens poden dir els resultats d’aquestes enquestes més enllà de ser un recull de títols i directors. Per si finalment, com opina un servidor, tot això no fos més que un exercici lúdic d’exhibicionisme crític, no hem pogut evitar demanar als nostres socis que estableixin el seu propi cànon cinematogràfic. Per sort, la meva opinió és només una de les moltes que analitzen, en aquest número zero del Dossier de l’ACCEC, aquest fenomen.
Gerard A. Cassadó (Coordinador del Dossier de l’ACCEC).