‘Soc filla de ma mare’ i ‘Máxica Neves no Nadal’ guanyen ex aequo el Premi Film Nacional a L’Alternativa 2023
El jurat de la secció oficial de films nacionals de la 30ª edició de L’Alternativa, integrat per Carles Martínez Agenjo, Daniel Grandes i Mariana Freijomil, ha decidit atorgar ex aequo el Premi Film Nacional al llargmetratge Soc filla de ma mare de Laura García Pérez i al curtmetratge Máxica Neves no Nadal de Víctor Soho. També s’ha concedit una menció especial al llarg Zinzindurrunkarratz d’Oskar Alegria.
Soc filla de ma mare comença amb les imatges de l’àlbum familiar de la directora: un arxiu intervingut on s’ha retallat el seu pare en totes les fotografies. En aquest buit, albirem l’ombra d’un fantasma que ha estat present en la relació entre Laura García Pérez i la seva mare, condicionant la identitat d’ambdues. La realitzadora remunta els vídeos domèstics que la mare va gravar durant la seva infància i adolescència i on es dirigeix al pare, fora del país per la seva feina. Aquest remuntatge no només revela com neix el vincle de la realitzadora amb el cinema, també formula un temps agònic, el de l’espera materna. En aquesta temporalitat suspesa, la directora mira de front la ferida familiar. Una ferida que s’obre entre l’ambivalència del compromís patern -plasmat en la imatge del pare submergit en una piscina mentre la seva filla el crida- i l’anul·lació materna, present en tots els esforços de la mare per suprimir l’evident absència del marit filmant la quotidianitat de la llar.
La cineasta vertebra l’exploració de l’arxiu familiar a partir de la filmació de converses amb la seva mare. Aquesta dinàmica possibilita la reconciliació amb el passat i culmina en el reconeixement a la mare, condensat en el pla que sosté quan la filma després de llegir el relat del seu ingrés en un psiquiàtric. García Pérez no dubta a retratar-se mentre truca al seu pare, que li penja el telèfon. Aquest gest, que l’exposa, no engrandeix el fantasma patern des del qual formula el llargmetratge, sinó que el dimensiona. La recerca de la directora no incideix en com el passat l’ha condicionat, sinó en com aquesta exploració reformula la seva pròpia identitat i la de la seva mare.
Soc filla de ma mare abraça la memòria familiar des d’una subjectivitat conscient i directa. Planteja interrogants sobre les potencialitats d’una exposició radical quan representa l’emotivitat. Aquest és un tema que travessa l’abordatge del material d’arxiu per part d’una generació de cineastes joves que han crescut en un marc tecnològic que els permet navegar entre imatges amb molta facilitat. Més enllà de la qüestió generacional, aquesta valenta sobreexposició personal convida a qüestionar-nos el relat amb què expliquem els nostres orígens i els conflictes del present entre les persones que més han determinat la nostra mirada al món: els nostres pares.
Máxica Neves no natal, de Víctor Soho
Si “Soc filla de ma mare” navega entre imatges, Máxica Neves no Nadal naufraga en elles. El curtmetratge de Víctor Soho composa un díptic antitètic amb la pel·lícula de García Pérez: on aquesta troba resposta, l’altra només és capaç de trobar interrogants. La protagonista de la peça -una magical girl gallega antifeixista- confessa que li agrada filmar amb la càmera del mòbil perquè els seus defectes resulten sincers. Les imperfeccions del digital casolà ens recorden que el passat no és més que un simulacre del present i que el record no és un fantasma que deambuli el territori de la imatge, sinó el de la memòria. El cinema no serveix aquí per exorcitzar el passat, sinó per intentar reconquistar un present on la imatge cada vegada significa menys i, al mateix temps, cada vegada resulta més imprescindible. A Máxica Neves no Nadal totes les imatges estan succeint al mateix temps, les unes sobre les altres. Postulant a convertir-se en el Peter Tscherkassky de l’era Tik Tok, el cineasta intervé un munt de material -des d’episodis de Shin Chan en gallec fins a gameplays de Los Sims– justament per senyalitzar que aquest munt de material és la llavor d’una ansietat generacional sistèmica. Sobren imatges i manca l’esperança per a una generació que només pot aspirar a una revolució dins el Second Life.
Destruir el digital, sigui a través del datamoshing o cremant la seu virtual d’un partit polític, suposa llavors un acte antisistema (i terapèutic). Si per a Susan Sontag, fotografiar algú significa assassinar-lo, el que passa a Máxica Neves no Nadal seria per a l’assagista un atemptat semiòtic. L’espai cibernètic es presenta en aquest curt com una heterotopia on es poden articular aquelles pulsions que la fisicalitat capitalista impossibilita. En l’època de Virginia Woolf, les habitacions pròpies donaven cabuda a escriptores, a la de Máxica Neves són habitades per muntadores. A través d’una edició dionisíaca, fonamentada sobre la natura esquizofrènica del shitpost, Soho pronuncia un soliloqui-glitch incapaç de diferenciar allò polític d’allò afectiu. Mentre Guy Debord defensava en el seu Hurlements en faveur de Sade sobre la puresa de fotogrames íntegrament blancs o negres, que “l’amor només és vàlid en períodes prerevolucionaris”, la pel·lícula de Soho proposa una explosió policromada de píxels i piulades que suposa tant una declaració romàntica com una faula-roleplay amb superheroïnes antifeixistes. Perquè les cartes d’amor seran antisistema o no seran. Perquè les nostres revolucions seran romàntiques o no seran. Perquè el cinema que vindrà serà anticinèfil o no serà.
Zinzindurrunkarratz, d’Oskar Alegría
Finalment, la menció especial ha estat per a Zinzindurrunkarratz d’Oskar Alegría, una proposta a mig camí entre la lírica i l’humor amable que aprofita les bastides de la road movie per construir un notable assaig que (novament) abraça la memòria. El director i guionista es posa a la pell d’un genet solitari per recórrer un antic camí de muntanya del seu avi, prop d’Artazu, al llom d’un ase que es diu Paolo. Alegria sembla que compongui un díptic -o potser està obrint una trilogia?- juntament amb el seu documental anterior, Zumiriki (2019), que girava al voltant de l’exploració d’una natura que ja forma part de la seva geografia emocional. Tanmateix, aquesta vegada segueix una pauta peculiar. A mesura que s’endinsa en els paisatges de la seva pròpia terra i es topa amb els caserius, els habitants i fins i tot les pràctiques ancestrals que la conformen, va recopilant una sèrie d’imatges i sons com si fos un herbolari de mirada intensa i atenta.
A Zinzindurrunkarratz, l’equip de rodatge és un mateix. Alegria transporta la càmera paterna a tot arreu i va deixant enregistrades un bon nombre de cintes de Super 8. Entre elles, les que la seva mare no va utilitzar en el passat i que encara funcionen. El problema d’aquest equip és que presenta una limitació. No es poden filmar escenes amb so donada la seva antiguitat. Però això no és un obstacle per al director, que li treu partit dins la sala de muntatge. La majoria de plans es projecten en silenci i els sons que no ha pogut capturar durant la seva odissea navarresa són imitats a posteriori amb la seva pròpia veu. El més curiós és que Alegria no munta el so amb les imatges, sinó immediatament abans o després, creant així un estimulant efecte de dissociació. Un joc formal que troba el seu gran actiu en el fet de dilatar el temps entre allò que es veu i allò que s’escolta, com si el director ens convidés a la pausa, al repòs, per reconnectar amb l’entorn natural a partir d’una estructura fèrria on cada element es representa de forma minuciosa, acompanyat de la seva definició i el seu so corresponent. La gran quantitat de figures que agrupa la proposta, més que parts d’un extens catàleg, semblen entrades d’un quadern de viatge. En aquest sentit, si hi ha alguna cosa que comparteixen les pel·lícules premiades és la seva capacitat de formular, a través de tres interpretacions contraposades del videodiari, un acte de resistència en una època dominada pel desgast i la sobrecàrrega d’imatges.
Mariana Freijomil, Daniel Grandes i Carles Martinez Agenjo