‘SOLOMAMMA’ DE JANICKE ASKEVOLD GUANYA EL PREMI DE LA CRÍTICA DEL BCN FILM FEST 2026
El jurat de l’ACCEC de la 10ª edició del Festival Internacional de Cinema de Barcelona – Sant Jordi, integrat per Anna Petrus, Manel Bocero i Esteve Soler, atorga el Premi de la Crítica a Solomamma, l’òpera prima de la directora noruega Janicke Askevold.
Una observació atenta al cinema nòrdic recent revela un desig creixent per erosionar la imatge de la família normativa com a institució estable i desitjable. Des de Fuerza mayor (2014) de Ruben Östlund fins als darrers films de Joachim Trier –Thelma (2017), La peor persona del mundo (2021) i Valor sentimental (2025)– els rols familiars tradicionals s’estan ensorrant amb urgència. Solomamma és un film que s’inscriu en aquesta tendència, però no s’hi limita. La seva directora, Janicke Askevold, també reivindica des d’un humor gens complaent la llibertat identitària de la seva protagonista, que es construeix a si mateixa sobre els fonaments d’aquesta necessària destrucció.
El sentit de la comèdia arriba de forma habitual a través de certa tendència en el cinema escandinau contemporani: incomoditat, silencis, vergonya social, petites absurditats… Edith, la protagonista interpretada per Lisa Loven, es veu immersa en un laberint ètic quan vol esbrinar tot el possible sobre el donant genètic del seu fill. Askevold observa sense artificis la particular odissea de la seva protagonista, enquadrant-la de tal manera que sembla remarcar la seva condició de mare en solitari i tractant la posada en escena amb un naturalisme minimalista i sobri, sense privar-se d’introduir idees estimulants com un tableau que serveix de representació de la relació que manté la protagonista amb els esdeveniments que viu o les emocions que travessa. Tot sembla suavitzar-se quan la relació amb Niels, el donant, comença a fer-se íntima, els primers plans es fan més evidents i càndids i contribueixen a la mateixa idealització que ella podria fer de l’experiència. El desig i els rostres agafen forma de promeses que més tard aterren amb un final elegant, madur i de gran sensibilitat.
Quan va recollir el Premi de la Crítica al BCN Film Fest, Janicke Askevold va agrair el guardó a tots els homes que fan donació d’esperma, perquè així faciliten l’existència de famílies alternatives a les convencionals. El cinema ha anat prenent-se aquesta idea cada cop de manera més seriosa i responsable. Més enllà de diverses aparicions del tema en algunes pel·lícules estatunidenques de finals dels vuitanta i principis dels noranta –com les irregulars La loca aventura del matrimonio de John Hughes o Made in America de Richard Benjamin– des d’una perspectiva humorística, el gest de la inseminació artificial com una forma d’iniciar la creació d’una família no va ser abordat amb maduresa i complexitat fins més endavant, amb l’arribada de la formidable Las chicas están bien de Lisa Cholodenko. Amb la seva emotiva posada en escena i la valentia dels seus valors, Solomamma mereix ser considerada com una de les millors propostes que han tractat el tema a escala internacional.
Manel Bocero, Esteve Soler i Anna Petrus