Un cinema impur i transnacional

“L’or no pot ser pur i les persones no poden ser perfectes”. Quan vaig escoltar aquest proverbi xinès a l’evocadora A última vez que vi Macau, se’m va ocórrer reformular-lo pensant en alguns dels films d’aquest D’A. La meva versió faria així: “El cinema d’un país no pot ser pur i les pel·lícules no poden ser perfectes”. I és que cada dia coneixem més directors viatgers, que abandonen la seva terra en busca de noves motivacions en nacions llunyanes. Són autors que assumeixen riscos i que, de sobte, tornen a ser aprenents en cinematografies alienes, on plasmen a palpentes el seu univers personal. En veure’ls, un podria pensar en els alemanys (Fritz Lang), francesos (Jean Renoir) i anglesos (Alfred Hitchcock) que marxaren a Hollywood quan irrompia el nazisme a Europa, però la comparació no seria encertada perquè el món transnacional d’avui (que permet viatjar amb facilitat) poc s’assembla al d’abans. Ara els cineastes ja no van en una sola direcció (la dels Estats Units) i ara no hi ha lloc per a pel·lícules tan rodones com les clàssiques.

Abbas Kiarostami deixa Iran per Japó a Like Someone in LoveMichel Gondry abandona França per dirigir-se als Estats Units a The We and the I; i la parella portuguesa conformada per João Pedro Rodrigues i João Rui Guerra Da Mata marxa fins a la Xina per rodar A última vez que vi Macau. Quines raons s’amaguen rere aquests desplaçaments? N’hi ha una d’inqüestionable: la cinefilia. Tal com ja va fer el xinès Hou Hsiao-Hsien (a l’excel·lent Café Lumière), Kiarostami busca al país nipó l’ombra de Yasujiro Ozu, que es reflecteix en un tempo contemplatiu i un conflicte generacional. Pel que fa a Gondry, dóna un gir sorprenent a la seva carrera i connecta amb els frescos urbans de Spike Lee, que li serveixen d’inspiració per retratar el jovent del Bronx novaiorquès. Per últim, Rodrigues i Da Mata evoquen l’imaginari del cinema noir americà i citen subtilment Josef von Sternberg.

El valor d’aquestes tres pel·lícules no es troba, però, en la imitació o en l’homenatge a uns determinats referents sinó en la simbiosi entre la mirada singular dels seus autors i l’entorn estrany on l’expressen. Kiarostami se les empesca per jugar amb la idea cabdal del doble (Copia certificadaClose-Up, A través de los olivos) mitjançant personatges arquetípics japonesos, que, a més, es mouen en cotxe, el transport amb què ja va retratar l’Iran a Ten. Gondry introdueix al seu viatge en autocar fugues narratives, on recupera l’estètica artesanal i juganera que tan bé li funcionava a La ciencia del sueño i a Rebobina, por favor. Alhora, el director francès combina amb encert la música (primer hip-hop, després electrònica) i les imatges, tal com faria en qualsevol dels seus videoclips. Per la seva banda, els dos Joãos retenen el caire fantàstic i artificiós d’ O fantasma i Morrer como um homem al seu nou film, que esdevé també un documental sobre el que queda de l’antiga Macau portuguesa; la ciutat colonial oblidada on va créixer Da Mata, qui ens parla amb la veu en off d’un estranger a la seva pròpia infància.

El reflex del sol travessant el mirall d’un cotxe a Like Someone in Love. Un autocar de joguina esclafat a The We and the I. Una sabata de tacó enmig del carrer a A última vez que vi Macau. Deia Rivette que el llenguatge universal del cinema és la posada en escena i ho confirmen els autors aquí citats. Tots tres es veuen feliçment afectats pels hàbits, els espais i la cultura dels països on filmen, però alhora deixen petjada en les seves imatges. Fan pel·lícules impures i transnacionals, però, per sobre de tot, estimulants.

Carles Matamoros