Yes!, de Nadav Lapid, premi de la Crítica ACCEC a l’Atlàntida Mallorca Film Fest 2026
El jurat de la crítica ACCEC de la 16a edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, integrat per Marla Jacarilla, Víctor Dalmau i Agus Izquierdo, atorga el premi a la controvertida pel·lícula del cineasta israelià, i dedica també una menció especial a Egghead Republic.
Dels catorze títols a competició, el jurat concedia el primer premi a Yes!, de l’israelià Nadav Lapid, reivindicant una proposta que “entén el cinema com una radical eina que confronta a l’audiència amb el genocidi. Per la seva arriscada posada en escena. Per portar al cinema contemporani al límit”.
El jurat també va optar per distingir Egghead Republic, de Pella Kagerman i Hugo Lilja amb una menció especial per “la seva capacitat per a desconcertar i triar camins imprevisibles i arriscats, subvertint els codis de la ciència-ficció”.
Totes dues pel·lícules s’integraven en la secció RAW, una nova aposta de l’Atlàntida Mallorca Film Fest 2026 en una línia de programació que destaca les pel·lícules més atrevides i innovadores del cinema contemporani. El seu conjunt, i per tant les dues cintes premiades, estaran disponibles en línia en la plataforma de Filmin fins al 24 d’agost de 2026.
Sobre Yes!, de Nadav Lapid
A l’sketch de Les Luthiers titulat “La comisión”, dos alts càrrecs del Frente Liberal Estatista Lista Azul —el partit governant— encarreguen al Mestre Mangiacaprini la composició d’un nou Himne Nacional. Més modern, més d’acord amb els nous temps i que connecti millor amb les noves generacions. Després d’un breu monòleg en el qual l’innocent Mangiacaprini es pregunta si val la pena renunciar als seus principis, òbviament, acaba acceptant la proposta —que, no cal dir-ho, li generarà abundants beneficis— i elabora un himne que exaltarà el nacionalisme dels ciutadans de l’hipotètic país. Han passat ja trenta anys des que Les Luthiers van crear aquest hilarant sketch, però lluny d’haver-se quedat desfasat, sembla haver cobrat una inusitada vigència, sens dubte, a causa de la situació política actual i l’auge de l’extrema dreta a tot el món.
A grans trets, aquest és també el punt de partida del nou film del cineasta israelià Nadav Lapid, Yes!; encara que en aquest cas, l’esperit lúdic, juganer i naíf de Les Luthiers muta en quelcom més fosc, excessiu, pertorbador i visceral. I és que a I, el protagonista de Yes!, un músic de jazz que (sobre)viu amb la seva dona i el seu fill en un modest apartament de Tel Aviv, li encarreguen ni més ni menys que la composició d’un himne que celebri la massacre comesa a Gaza pel seu propi país.
Lluny de dirigir un film complaent amb el govern d’Israel o amb la Comunitat Internacional, Lapid ha optat per tot el contrari, per posar el dit en la nafra per a retratar, d’un mode tant despietat com hiperbòlic, les contradiccions i excessos d’una classe mitjana anestesiada i lliurada a l’hedonisme vacu, que presencia una massacre al costat de casa seva com qui sent ploure.
Podríem definir Yes! com una obra desmesurada, controvertida i carregada de bilis. Un film que, més que parlar sobre la societat israeliana en concret, parla sobre un moment concret de la humanitat. Aquest, el nostre, el present més rabiosament contemporani, el de l’anestèsia generalitzada. Fins i tot, si ens posem grandiloqüents, Yes! parla sobre l’ocàs d’una civilització, la nostra, que sembla cada vegada menys civilitzada i més alineada amb una sort de barbàrie neoliberal criptofeixista amenitzada per fake news, vídeos d’influencers i memes de gats. I és que Lapid, que ja es va alçar amb l’Os d’Or a la millor pel·lícula en la Berlinale per Sinónimos (2019) i amb el Premi del Jurat del Festival de Cannes per La rodilla de Ahed (2021), sembla haver realitzat el seu film més polèmic i transgressor, un incòmode (incomodíssim) acostament a l’horror contemporani que, sens dubte, generarà exaltats debats.
Sobre Egghead Republic, de Pella Kagerman i Hugo Lilja
Podria pensar-se Egghead Republic (2025) com una versió de Stalker (1979) si aquesta hagués estat concebuda durant un trip al·lucinogen de peyote. Sense concessions ni mitges tintes, la nova pel·lícula dels finesos Hugo Lilja i Pella Kågerman es presenta com un exercici d’irreverència punk que sembla perpetrat per la incomoditat i el deliri d’uns personatges amorals lliurats al seu propi desastre.
El misteri i la incertesa del paisatge desèrtic on transcorre el film acosten la proposta a aquesta ciència-ficció dels setanta marcada per una pronunciada crítica política i al·legòrica, amb títols com A Boy and His Dog (1975) de L.Q. Jones —també conegut com 2024: Apocalipsi nuclear—- Tampoc no es pot obviar l’herència de Mad Max (1979): com en la saga concebuda per George Miller, l’erm buit i salvatge imprimeix la imatge d’un avenir terrible; marcat essencialment per la pròpia autodestrucció de la humanitat i l’explotació desmesurada de recursos naturals.
En el seu desenvolupament, cada vegada més retorçat i imprevisible, Egghead Republic es bolca cap a alguns rumbs que la van acostant progressivament fins al cor de la seva pròpia raó de ser. Sense revelar l’ambició de la seva comesa final, les diferents fases que travessa la seva narració accidentada comprenen un desafiament entre la veritat i la mentida, i com la seva mateixa distinció, en el fons, importa més aviat poc per a aquells que manquen d’un sentit ètic. En aquests termes, la pel·lícula es presenta com una anomalia que defuig a l’encasellament d’una postura clara o frontal, i des de les seves pròpies contradiccions i desvaris, aquesta s’aboca a un viatge a la intempèrie on sembla voler constatar el valor íntegrament humà que distingeix (per a bé i per a mal) la nostra pròpia misèria.
Marla Jacarilla, Víctor Dalmau i Agus Izquierdo