El legado de Europa, eje temático de los Premios Lux en 2014

La idea d’un cinema europeu basat en la diversitat cultural i en la confrontació estilística respecte els models més ortodoxes s’ha convertit en un debat vell que no fa res més que reaparèixer cada cop en que des del cinema es parla d’Europa. Un debat que té com a principal problema el fet de partir d’una clara bona intencionalitat i que sempre corre el perill d’estavellar-se davant d’una realitat marcada pel fet de que en l’Europa de l’euro molts de països desconeixen quines pel·lícules es produeixen en el país veí.

Durant molt de temps, el repte de les polítiques cinematogràfiques ha estat el de la producció, fet que ha provocat un cert oblit a les polítiques de distribució i exhibició. En els darrers anys, mentre sembla com si el vell debat sobre l’excepció cultural ha quedat extingit, ha començat a gestar-se una preocupació sobre l’existència de polítiques que han de permetre que les pel·lícules europees circulin,  que es vegin i que trobin els seus circuits d’exhibició. La xarxa creada per Europa Cinemas que cada any rep ajuts de l’Unió Europea ha estat un camí fonamental per ajudar els circuits de versió original i per fomentar en ells la presència de cinema europeu. Des de l’any 2007, el Parlament Europeu s’ha apuntat a aquesta iniciativa i amb la convocatòria del Premi Lux a intentat buscar nous camins de circulació per determinades pel·lícules europees, ha ajudat a la seva distribució i ha facilitat el subtitulat en les diverses llengües comunitàries. La iniciativa té la peculiaritat de que el premi s’atorga a Estrasburg, dins del darrer plenari de l’any i que qui vota i decideix les millors pel·lícules són els 736 diputats del Parlament. En les bases del premi s’assenyala que les pel·lícules guanyadores han de reflectir la diversitat de cultures europees o bé fomentar el debat públic sobre la construcció de l’Europa comunitari. Dues qüestions que quan surten del terreny de les bones intencions i es situen en el de la realitat industrial, no resulten fàcils de definir.

La terna de pel·lícules seleccionades l’any 2014 semblen tenir com a únic punt en comú el debat sobre el llegat que assumeix la joventut europea actual. Aquesta qüestió està perfectament clara a Ida de Pawel Pawlikowski, guanyadora del premi Lux a la millor pel·lícula. L’obra que ha estat multi premiada i que ha iniciat la seva cursa per l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera, té com a eix temàtic la idea de com les ferides del passat traumàtic del segle XX perduren en la existència d’Europa. El viatge que, als anys seixanta,  dur a terme la protagonista, una noia educada en un convent i que està a punt de ser ordenada com a monja, és el viatge del poble polonès cap a les ferides del seu passat i el viatge de la pròpia Europa. Ida descobreix que és filla de deportats morts en els camps d’extermini nazi i que la seva tia, i única persona de confiança, és una jutgessa addicta al regim comunista i al terror burocràtic que aquest porta terme. Pawlikowski s’enfronta a dues grans qüestions -l’extermini nazi i el comunisme- per parlar d’aquella Polònia que a l’inici de Shoah, Claude Lanzmann denuncia per que va ser un país que va conèixer l’existència de la barbàrie però que callava.

La joventut descrita per Céline Sciamma a Bande des filles és la joventut de la immigració, la nova Europa formada per comunitats d’ètnies diferents, la gent que viu en les barriades perifèriques i que sembla marginada dels llocs de decisió. La banda a la que la realitzadora fa referència són les noies que viuen a la perifèria de Paris, que s’organitzen com a grup, practiquen el rugbi femení però que quan tornen a casa seva viuen en famílies des estructurades, són víctimes de la violència masclista de la seva societat i que tenen dificultats per imposar-se individualment més enllà dels principis de la seva banda. Céline Sciamma sembla voler fer un retrat psicològic d’una realitat, però no para de defugir-lo. Sembla com si volgués atrapar una realitat contemporània estilitzant-la, per acabar mostrant la seva complexitat des de la sublimació d’aquest món.

La realitat social de Bande des filles es confronta amb el problema de caràcter moral que afecta a la classe de batxillerat d’un institut d’Eslovènia a Class Enemy de Rok Bicek. Aquesta pel·lícula que va ser l’obra revelació de la darrera setmana de la crítica de Venècia podria ser vista com un creuament entre La clase de Laurent Cantent i Profesor Lazhar de Philippe Falardeau. En una classe de batxillerat, una professora no pot acabar el curs per una baixa de maternitat. La dona es substituïda per una professora d’origen alemany que vol exercir un alt nivell de disciplina als alumnes. Un dia, una de les alumnes de la classe es suïcida. Aquest fet provoca una sèrie de debats morals dins de l’escola, però també una fractura entre la comunitat educativa i els alumnes. Rok Bicek podria caure fàcilment en el maniqueisme i en les solucions fàcils, però a mesura que intenta resoldre la trama que té lloc en aquest microcosmos educatiu les evita per mostrar la complexitat dels sentiments, dels punts de vista i de les opcions vitals davant del dolor de la pèrdua d’una persona propera.

Manuel Quinto i Àngel Quintana