Metronom, de Alexandru Belc, gana el Premio de la Crítica en el D’A Film Fest 2023
El Jurado de la Crítica de la última edición del D’A Film Fest, formado por Alberto Richart, Andreu Marves y Núria Vidal, ha decidido otorgar el premio a mejor película de la sección Talents del certamen a ‘Metronom’, de Alexandru Belc.
El romanès Alexandru Belc no va viure els seus anys d’adolescència durant el període comunista de Nicolae Ceaucescu, però sí que va viure els últims anys de la República, així com l’execució del dictador el 1989. D’aquella infància en un país en el qual la revolució ho canviaria tot, Belc evoca un alè d’autoritarisme psicològic, que aconsegueix traslladar a Metronom, la que podria ser la història sobre la seva mare, o la seva germana gran, en una nació sense llibertat i amb un màxim control ideològic. En plena dècada dels setanta, els joves de classe mitjana-alta havien d’estudiar i treure les seves millors notes per a servir al seu país. Entre els sòlids murs d’un règim dictatorial només podia filtrar-se una cosa invisible, en forma d’ona magnètica: la Ràdio Europa Lliure, la qual s’escoltava en festes clandestines, entre discursos de llibertat democràtica i pop-rock britànic i liberal.
L’Ana (una sofridora Mara Bugarin) assisteix a una d’aquestes festes amb el desig de reunir-se amb el noi que li agrada. Passar-s’ho bé i ballar Light my fire de Jim Morrison és secundari: el que espera ella és aconseguir una experiència sexual, possiblement la primera de totes. I fins i tot en aquest primer desig acaba irrompent l’Estat, demostrant a aquells joves que l’àmbit personal també és polític. La intimitat que l’Ana esperava experimentar es transforma en intimidació estatal quan és obligada a confessar la seva participació en la festa.
El que es presentava com una prometedora nit d’alliberament s’intercanvia, segons augmenta gradualment el to tibant de la pel·lícula, per una violació dels drets humans que s’efectua de manera gairebé física en una compareixença burocràtica. Poc parlaria després aquell grup d’entusiastes sobre el succeït: el silenci sepulcral del trauma compartit regna en un sobri paisatge urbà, fet de pesada pedra monumental. Però sens dubte, aquella nit va canviar-ho tot per a uns companys als quals la joventut se’ls escorria entre els dits. Belc retrata aquest moment precís a través de petits detalls que van acollint una singular rellevància política a mesura que avança el metratge d’aquesta absorbent pel·lícula.
Aquest retrat polític es concreta formalment en llargs plans que segueixen a l’Ana per una sèrie d’interiors, reforçant així la naturalesa oculta tant de la repressió estatal com de la dissidència política, filmats amb naturalitat i contenció, defugint qualsevol excés formal o dramàtic. La dilatació temporal de l’acció, que succeeix gairebé en temps real, introdueix en aquest context innocent (fins i tot banal) una atmosfera cada vegada més opressiva, fins a aconseguir que el més quotidià dels gestos sembli una qüestió de vida o mort. Malgrat tot, en una demostració admirable d’equilibri tonal, Belc mai deixa enrere les coordenades del relat d’aprenentatge adolescent. La posada en escena de Metronom, d’una equívoca senzillesa, demostra que es pot assolir una gran potència sense cap afectació.