Presencia de l’ACCEC en el Jurado del Bifest
Examen al cinema Italià
L’exercici crític que proposa el Festival de Bari és admirable i a prova d’ínfules nacionalistes: sotmetre al judici d’un jurat internacional el present del cinema italià aplegant les pel·lícules més notables del darrer any en la principal secció competitiva del certamen. Per tant, el punt de vista i els criteris valoratius que s’apliquen sobre aquesta dotzena de films guanya distància, universalitat i rigor i perd suspicàcies, vicis interns i indulgència patriòtica. Que aquest jurat d’observadors internacionals estigui format, a més, exclusivament per crítics i escriptors cinematogràfics (sense cineastes, directors de festivals, productors i/o intèrprets) reforça la voluntat del Bifest d’analitzar els films des d’un punt de vista exigent i, de nou, extern a les consideracions que envolten la producció cinematogràfica. Les pel·lícules a competició, doncs, valen el seu pes com a pel·lícules i prou.
En aquest sentit, les dues propostes més interessants del Bifest, Bella addormentata de Marco Bellocchio i Bellas mariposas de Salvatore Mereu, van ser també les més premiades: millor director, millor banda sonora i millor muntatge per a la primera, millor guió, millors actrius i millor fotografia, per a la segona. Bellocchio, que ja va guanyar el premi com a millor director fa tres anys per Vincere, planteja el seu darrer film com una interrogació (intel·lectual, espiritual, sentimental, política…) sobre l’eutanàsia a partir d’un cas real que va sacsejar Itàlia. I ho fa sense repenjar-se en la comoditat de la seva veterania, sinó arriscant el seu discurs de tonalitat greu amb un tractament formal complex, dens i atrevit.
Al costat d’aquest vell conegut que no es rendeix, Salvatore Mereu representava l’altre cara de l’aposta del festival per altres maneres d’entendre el cinema lluny de les convencions. Bellas mariposas, tot i el seu títol tan poc prometedor, va ser amb diferència la sorpresa del festival. La quarta pel·lícula d’aquest cineasta de Sardenya és la crònica al·lucinada d’un dia d’estiu a la vida de dues chonis de 12 anys, on es confon escatologia, realisme màgic i heterodòxia expositiva. Un títol a celebrar pel seu tarannà descarat i absoluta manca de complexes i deutes amb formes cinematogràfiques del passat.
No es pot dir el mateix, lamentablement, de la resta de films a competició. La sensació davant de títols com Romanzo di una strage de Marco Tullio Giordana, la ja estrenada entre nosaltres Reality de Matteo Garrone, Diaz de Daniele Vicari o, fins i tot, Il rosso e il blu de Giuseppe Piccioni és que els faltava a tots cinc cèntims per l’euro. És a dir, que eren propostes que o bé pecaven d’un excés de correcció, tot i ser estimables (Giordana o Piccioni), o bé els mancava ambició artística per arribar a articular tot el que semblava que en un principi volien dir (Garrone o Vicari).
Al marge d’aquesta secció principal a concurs, el Bifest també presentava estrenes de films internacionals a Itàlia; molts d’ells per complaure el públic (A late quartet de Yaron Ziberman, Stoker de Park Chan-wook o, la més notable de totes, The place beyond the pines de Derek Cianfrance), però també d’altres d’indubtable categoria, com Hannah Arendt de Margarethe von Trotta. Respecte als homenatges i retrospectives (a Alberto Sordi, Dante Ferretti, Adriano Celentano, Stephen Frears o Bertrand Tavernier), val la pena destacar el gran esforç de recerca i investigació que aquesta quarta edició del Festival Internacional de Bari ha dedicat a trobar tot els documentals possibles sobre la figura de Federico Fellini: 45 peces audiovisuals de totes les èpoques sobre el mestre de Rimini (alguns molt remarcables com el novíssim Sulle Tracce di Fellini de Gérald Morin; tot i que la gran majoria eren en italià sense subtítols), que seria una llàstima que es quedessin només com un esdeveniment d’aquest Bifest i no arribessin a d’altres festivals o filmoteques del món.
Joan Pons