“Urok”, ganadora de la crítica en Sofia

Aquesta edició del Festival ha tingut dues  celebracions importants; la primera, el centenari del cinema búlgar amb diverses projeccions; i la segona, que la UNESCO ha declarat aquest any Sofia capital europea de cinema.

A  la dinovena edició del Festival de Sofia el jurat Fipresci va donar el Premi a “UROK“ ( La lliçó), guardó que va coincidir amb el premi del Jurat del Festival. La lliçó, pel·lícula de 2014 coproduïda per Grècia i Bulgària, i dirigida per Kristina Grozeva i Petar Valchanov, ens explica la historia d’una professora d’anglès a un institut d’una petita localitat propera a Sofia, que té la determinació de trobar el culpable de petits robatoris als alumnes. En un moment determinat,  la seva vida canvia dràsticament, està a punt de perdre la casa per no poder pagar l’hipoteca i es troba empaitada pels prestamistes, aleshores pren una decisió que no té res a veure amb el que ensenya als seus alumnes. La pregunta és: ¿Què porta a una persona normal a transformar-se en delinqüent?

La lliçó ve avalada per una sèrie de premis, inclòs el de nous realitzadors al Festival de cine de San Sebastià. La secció oficial del Festival de Sofia està composada de primeres i segones obres, i a més a més de la premiada hem pogut veure altres molts interessants de les quañs destacaria:

Hilda, cinta mexicana en la que Susana, una rica mestressa de casa ignorada pel seu marit, decideix contractar una nova minyona, la presència de la qual li crea una crisis d’identitat que li  fa revaluar la seva vida marcada en els seus records per un passat revolucionari. A poc a poc, la seva dependència de Hilda, la minyona, es va transformant en una obsessió. La pel·lícula està dirigida per Andrés Clariond Rangel, un jove de Monterrey que s’estrena com a director amb aquest film.

No one’s Child, una coproducció servocroata dirigida per Vur Rsumovic, que ens porta a 1988 quan uns caçadors troben en un bosc de Bòsnia un nen que ha estat criat pels llops; no sap parlar i ni tan sols es pot posar dempeus. El porten a un orfenat a Belgrad i amb l’ajuda d’un company comença a pronunciar les seves primeres paraules. Quan al 1992 arriba la guerra, ha de tornar a Bòsnia i amb un rifle a les mans per primera vegada a la seva vida pren una decisió per si mateix. A més a més de veure com el nen es va convertint en “persona”, la pel·lícula és una metàfora sobre el sense sentit de la guerra.

El darrer film que vull comentar és Patrick’s days , de Terry  Mcmahon, duríssima història en la que un jove internat en un centre per persones amb problemes mentals s’enamora d’una dona amb tendències suïcides i amb ella descobreix la intimitat i el sexe. Quan el jove desapareix, la seva obsessiva mare pren una determinació que canviarà la vida del noi per sempre. Realment és correcte intentar capgirar la ment d’una persona per no estar dins dels cànons que la societat considera normals?

Margarita Chapatte