El cine en tensión con otras artes

DE CINEMA EN TENSIÓ AMB LES ARTS

Malgrat que la relació del cinema amb la literatura, la música, el teatre o la pintura és connatural a la seva condició d’art impur, estarem d’acord que alguns cineastes han aconseguit pensar la complexitat d’aquesta relació més enllà de la simple traslació. El cas més flagrant és segurament el de Jean Marie-Straub i Danièle Huillet qui van llaurar la seva trajectòria cinematogràfica precisament amb el desig de trobar les formes cinematogràfiques específiques per a la literatura de Heinrich Böll, Cesare Pavese o Elio Vitorini, per a la música de Bach, les òperes d’Arnold Schönbergt o la pintura impressionista de Paul Cézanne. En cada una de les seves pel·lícules es fa evident que aquesta relació s’ha de traduir necessàriament en el treball de la puresa dels elements primaris del cinema – la llum, el so i el pla – fent que cada un d’ells agafi una entitat pròpia al marge dels demés.

L’herència del treball de Straub i Huillet és evident a bona part del cinema d’autor contemporani i en un bon grapat de pel·lícules d’aquest D’A sobretot pel que fa al desig de fer visible aquells aspectes de les relacions entre les arts que el cinema comercial tendeix a voler amagar. Gustav Deutsch recrea les composicions i les textures de color de la pintura d’Edward Hopper a Shirley: Visions of reality amb l’objectiu d’explicar la història que s’amaga darrera de cada un dels 13 quadres recreats. La precisió i el respecte per la pintura original són notoris tant amb els enquadraments com amb la decisió de mostrar la paraula dels personatges a través d’una veu en off. Deutsch no vulnera les dues dimensions de la pintura fent que la càmera sempre estigui situada en la mateixa posició, aquella que ocuparia un visitant a un museu, i malgrat que es permeti els primers plans dels personatges i els detalls de l’entorn. És justament l’opció contraria a la que adopten Santiago Mitre i el coreògraf Juan Onofri Barbato a Los posibles per filmar un espectacle de dansa en la qual un grup de joves marginals mostren els seus conflictes de carrer a través del moviment dels seus cossos. De forma deliberada, Mitre i Onofri decideixen que la càmera es mogui entre els ballarins trencant la visió global que un espectador tindria en un auditori i fent visible tant les seves expressions més íntimes com el detall dels seus moviments.

El silenci i la introspecció dels personatges a aquestes dues pel·lícules és també el tret distintiu de tres propostes que parteixen de textos literaris. Medeas d’Andrea Pallaoro s’inspira en el destí del personatge mitològic per mostrar la descomposició d’una família que viu a l’àrid camp de Califòrnia. Pallaoro es centra a crear una atmosfera tràgica més que a narrar els esdeveniments fent visible així tots aquells sentiments i emocions que la literatura prova d’entregar al lector només amb paraules. És la mateixa intenció que recorre Alienation de Milko Lazarov inspirada en Der Erlkönig, un poema de Goethe i que mostra el viatge que emprèn un home que viu a la frontera entre Grècia i Bulgària amb l’objectiu de comprar un nen a una mare de lloguer. Lazarov tensa el relat partint de la impossibilitat de conèixer les emocions del protagonista i recolzant-se en la creació de l’atmosfera inquietant que recorre el poema de l’escriptor alemany. De la seva banda, Gemma Ferraté a Tots els camins de Déu segueix al personatge bíblic de Judes en els tres dies que precedeixen al seu suïcidi. És justament tot allò que els textos elideixen fet que li permet lliurar-se a la seva intuïció i convertir-lo en un home silenciós i penedit atrapat en una atmosfera ambivalent que l’acull i li recorda la seva falta al mateix temps.

Com a colofó, Stella Cadente de Lluís Miñarro és segurament la proposta més radical d’aquest D’A pel que fa a la relació del cinema amb les arts. Miñarro, que s’inspira en el curt regnat d’Amadeu de Savoia a Espanya a finals del segle XIX, proposa un film històric que constantment dialoga amb la pintura, la literatura, la música, el teatre i, sobretot, el propi cinema. Amb una actitud pop i certament desmitificadora, totes les disciplines hi conviuen amb una estimulant i festiva harmonia.

Anna Petrus