Llistes i persones: de Vértigo a Combustión espontánea

Gerard A. Cassadó: En primer lloc caldria que ens plantegéssim la veritable importància de l’anomenat cànon. Considero que no és més que un joc endogàmic i que els resultats poden ser significatius, però han de ser analitzats amb molta cautela. Per a establir un veritable cànon del cinema caldria que qui votés hagués vist absolutament totes les pel·lícules que existeixen (quelcom impossible), i que votés cercant la màxima objectivitat i deixant de banda, en la mesura del possible, els seus gustos personals. Si no és així, ens trobem amb unes llistes elaborades per persones, sens dubte amb un bagatge molt superior al de l’espectador mitjà, i amb un gust, per dir-ho d’alguna manera, més entrenat, amb unes eines d’anàlisi cinematogràfica probablement més precises, però amb un criteri personal, únic i intransferible, que en cap cas pot legitimar un llistat tan ambiciós com el que pretén establir quines són les pel·lícules més importants de la història del cinema.
Toni Junyent: Penso el mateix. Justament també pensava en aquesta contradicció entre voler establir una mena de cànon i la impossibilitat de veure totes les pel·lícules que existeixen. També s’ha de tenir en compte que tota proposta de llista implica que algú la demana i que aquest algú té en ment uns objectius o uns pressupostos. Cadascú pot tenir una llista personal de pel·lícules que considera importants per a la història del cinema, fins i tot encara que no li agradin tant com d’altres, i una altra amb pel·lícules que potser no són tan “importants” o decisives però que sí que formen part del seu relat subjectiu, del seu aprenentatge. No sé realment fins a quin punt és important el cànon, ja que avui en dia està gairebé tot documentat, ja hi ha una mena d’història oficial del cinema, ja sabem quines seran les primeres eleccions…
Albert Elduque: Està clar que hi haurà, finalment, tantes llistes com persones. Probablement el cànon no sigui més que una excusa per a recollir unes quantes pel·lícules diferents que per a cada crític o cineasta configuren una possible història del cinema, una història del cinema formada a partir dels fils que uneixen un film amb l’altre. No tinc clar que el cànon hagi de ser una entitat única, sinó que considero més útil veure’l com una mena d’esquema, una excusa. És, com deia el Gerard, un joc. I com a joc m’agrada, crec que és enriquidor conèixer la trajectòria de tal crític o de tal cineasta (les preferides de Woody Allen són ben significatives del que és o ha estat el seu cinema, per exemple). De fet, crec que aquest any les llistes personals han viscut un boom. A la votació de 2002 ja es podien consultar online i jo vaig tafanejar per algunes, però sempre trobava a faltar que n’hi hagués més. “¿No querías sopa?” “Pues toma tres tazas”. La llista d’aquest any és absolutament desbordant, hi ha de tot i més. Falta gent que voldríem que hagués votat, és clar, però crec que en incrementar tant el nombre de participants s’ha potenciat al màxim aquesta dimensió personal, curiosa, alternativa, heterodoxa, creativa, etc. etc. etc. de les llistes. És un exhibicionisme plaent, fascinant i perillós alhora.

 ‘La rosa púrpura de El Cairo’, de Woody Allen (1985)

G.A.C.: El problema principal és que sempre ens hem queixat que la historia del cinema havia estat escrita y subscrita per la indústria (Hollywood primordialment), i això havia deixat fora de la història els cinemes perifèrics, el cinema experimental o underground. I no m’agradaria que caiguéssim en l’error de reescriure ara la història del cinema des de l’extrem contrari, deixant de banda el públic, la taquilla, el popular…
T.J.: En realitat diria que els que ens dediquem a això rarament encertem els gustos del públic. Tens raó en què hi ha moltes pel·lícules als primers llocs de la llista que li poses avui en dia a algú en plan “això és bo”, fins i tot a públic de cinemes de versió original, i li costarà. El poll aquest, a més d’aclarir alguna tendència, incloent cineastes de la darrera dècada, pot ser també una mena de mapa per a algú que vol començar a veure cinema sense cenyir-se a la “història oficial”. Hi ha pel·lícules molt reconegudes, d’altres que no tant.
A.E.: Sí, però el gran públic anirà a mirar el top, i la història que dibuixa el top és precisament la història oficial. Però això no nega que la seva principal utilitat sigui pedagògica o “d’iniciació”: veure el top ten com una porta d’entrada a la història del cinema. Així ho sentia jo quan començava, el 2002… És una història canònica, però una història al cap i a la fi. Passa el mateix que amb les assignatures d’història del cinema a escoles i universitats: no hi ha temps de parlar de molts cineastes essencials, però cal passar pels que fins ara s’han considerat fonamentals. És un primer pas per al coneixement de la història del cinema.
G.A.C.: Llavors, si l’objectiu és, veritablement, establir un cànon del cinema, hauríem d’establir quins son els barems que han de guiar la nostra selecció. Perquè no ens oblidem que, a hores d’ara, encara ningú ha marcat unes pautes universals que regeixin el judici del crític. Podem parlar de la coherència interna d’una pel·lícula, de la seva originalitat, de la seva adequació al context històric (són eines que a mi em serveixen), però… veritablement tots jutgem les pel·lícules seguint les mateixes pautes? A l’hora de la veritat, no és cert que influeixen molt més del que caldria els condicionaments personals, l’impacte emocional (i les emocions son, novament, intransferibles: el que m’emociona a mi no té per què emocionar-te a tu) o fins i tot el moment en què una pel·lícula arriba a la teva vida? Crec que l’ofici del crític ja és, per si mateix, força compromès i molts cops un xic exhibicionista com per a prendre’s gaire seriosament la hipèrbole d’aquest exhibicionisme: la cerca d’un cànon universal.
T.J.: Estic d’acord. Cadascú té una sèrie de temes recurrents, coses que l’interessen, experiències personals per les quals passa i que condicionen la seva visió del món. L’altre dia parlava amb un amic que no hi ha cap comèdia juvenil que acabi com acaba El último americano virgen (The Last American Virgin, Boaz Davidson, 1982), una pel·lícula que molts no considerarien vàlida o digna d’estar en una llista de les millors pel·lícules de la història, però que pot ser important per a cert crític i fins i tot defensada amb arguments de pes, com si t’hi anés la vida. A mi m’interessa això, la idea de les llistes com a recorreguts personals, com a mostra de les inquietuds i preferències de cadascú. Em fa molta gràcia una llista, la de la crítica Christine Dollhofer, que només va, en anys, de 1987 a 2011 (24 anys), de Kathryn Bigelow a Andrea Arnold, però a la vegada sembla realment personal i selecta, amb força presència femenina… vull dir que potser no representa el “cinema” però representa una història individual.

 ‘El último americano virgen’, de Boaz Davidson (1982)

G.A.C.: Però això és perillós, perquè ens obliga a agafar amb pinces molt fines els resultats finals. Si l’experiment és assumit simplement com un joc, d’acord, juguem-hi! Però hem d’anar amb compte en com ho comuniquem si no volem tornar a caure en la trampa del gueto cinèfil que no sap veure més enllà de la seva pròpia mirada. I, malauradament, el que finalment s’ha comunicat és que Vértigo. De entre los muertos (Vertigo, Alfred Hitchcock, 1958) és ara la millor pel·lícula de la història del cinema segons els professionals del sector, ja que vivim en l’era del tweet i del titular breu i les coses no s’expliquen amb la precisió que caldria. A més, aquest exhibicionisme inclou un aspecte encara més pervers, una variable que considero digna d’esment: la d’aquella gent que ha votat amb la consciència de saber que la seva proposta seria vista per centenars de milers de persones arreu del món, i s’ha despenjat amb una llista poc sincera farcida amb títols que “et fan quedar bé” però que probablement no entrarien dins d’un cànon personal i menys encara d’un cànon universal. Per exemple, votar una peça breu de Maya Deren sempre llueix molt més que votar una pel·lícula repudiada per la crítica (per exemple una pel·lícula d’Amenábar).
T.J.: No trobo tan greu que hi hagi una dosi d’exhibicionisme, encara que hi hagi qui, directament i explicitant-ho al seu comentari de la llista, s’ho prengui com un cachondeo pur i dur i arribi a col·locar a la llista Hitman de Xavier Gens (2007) (Slavoj Žižek). A més, d’entre vuit mil vots, per força, s’acaben imposant les pel·lícules que sempre han estat considerades importants. No veig per què no hi ha d’haver un reducte de transgressió i molt més avui en dia, en els temps de la sobredosi de la informació, en què gairebé tot el que puguis escriure sobre un autor clàssic ja ho haurà dit algú abans, i que hi ha infinitat de fonts sobre cinema. A mi sempre m’han interessat els marges. L’altre dia em deia l’Óscar Aibar que la història dels guanyadors ja s’ha escrit, i, com a ell, m’interessen els perdedors. M’interessa que algú hagi votat Combustión espontánea (Spontaneous Combustion, 1989), que no és ni tan sols una de les pel·lícules considerades “bones” de Tobe Hooper, perquè, de fet, fins i tot comença a detectar-se un interès per mirar-se el cinema de sèrie B dels 70 i 80 amb ulls crítics, destriar entre les moltes deixalles que hi pot haver, buscar imatges poderoses… al cap i a la fi, avui en dia tot canvia molt més ràpidament, amb les noves tecnologies hi ha molts més fronts.

 ‘Combustión espontánea’, de Tobe Hooper (1989)

A.E.: Crec que has tocat una qüestió fonamental: els qui arriben a la llista final són aquells que, malgrat els personalismes, malgrat les excentricitats, acaben arribant fins al final. De fet, la majoria de les llistes segueixen el mateix patró: conjuguen una sèrie de títols “clàssics” (“clàssics” de la llista, vull dir) amb apostes personals. Aquí va un exemple, la de la periodista i professora britànica Karen Oughton, extrema en la canonicitat d’uns títols i en l’excentricitat d’uns altres. Tot plegat em fa pensar que potser finalment aquest tipus de llistes sí que sigui un bon mètode, una manera de no oblidar el passat i de deixar que obres menys canòniques, o pel·lícules noves, vagin traient el nas.
T.J.: Ho veig una mica com la representació parlamentària: segueixen estan al davant els de sempre, Hitchcock, Fellini, Renoir, Kubrick… però en el grup mixt, o amb algun escó, apareixen les notes al marge. Fer llistes com aquestes pot servir igual que els sondejos demoscòpics que es fan cada cop que hi ha eleccions, per a veure què ha calat dels últims anys: WALL·E (Andrew Stanton, 2008), una pel·lícula comercial per a tots els públics, té vuit vots, que em semblen bastants.
G.A.C.: El que està clar és que en les darreres dues o tres dècades hi ha hagut un canvi de criteri molt important i ara es valora, com molt bé apuntava el Toni, molt més la impuresa i la imperfecció que la perfecció absoluta, que és un valor avorrit i de vegades fins i tot burgès (això ja ho deia Truffaut en relació al cinema de qualité). Crec que forma part del pensament postmodern, i les noves tecnologies, que han propiciat que totes les pel·lícules de la història estiguin més o menys a l’abast de tothom, i ens conviden a replantejar-nos la historia del cinema que ens havien explicat i el cànon que vam estudiar a la universitat. Que pel·lícules com Diamond Flash (Carlos Vermut, 2011) treguin el cap per algun llistat del millor de l’any 2012 és quelcom que hagués estat impensable fa uns anys, i això, extrapolat a un entorn universal i històric, explica algunes votacions al Sight & Sound. En cap moment renego de la rebel·lia, al contrari, em sembla que els resultats plurals d’un recull de llistats absolutament subjectius serien més interessants que l’ambivalència amb què treballa el cànon del Sight & Sound. Dono la volta al que plantejava abans: creieu realment que si tothom votés les seves deu pel·lícules preferides, sense descartar per vergonya votar, per exemple, Pretty Woman (Garry Marshall, 1990), el resultat del cànon seria tan diferent al de les millors pel·lícules d’IMDb?

 ‘Pretty Woman’ de Garry Marshall (1990)

T.J.: Jo crec que seguiria sent diferent, sí. Diria que la IMDb té una base de votants diferents (qualsevol que s’hi subscrigui) i que les llistes del Sight & Sound, tot i que de forma esporàdica, també contenen pel·lícules que podrien ser com guilty pleasures de l’estil de Pretty Woman: Piratas del Caribe III (Pirates of the Caribbean III: At World’s End, Gore Verbinski, 2007), per exemple. Com deia el Gerard, l’exercici de les llistes és un joc, com també ho és, en part, la mateixa història del cinema, una narració per força ha de tenir narradors, i la història del cinema també és una construcció, amb els seus girs de guió (als anys 60, la crítica francesa va propiciar que cineastes com Hitchcock, fins aleshores considerat un director d’entreteniment, fossin revaloritzats). Ja veurem què passa en el futur, però avui en dia realment em sembla estimulant que la història del cinema comenci a ser tant multívoca, que dels pocs llibres totèmics passem al mar inabastable d’Internet, i que sorgeixin les connexions més insospitades i els descobriments arribin de les maneres menys esperades. Al cap i a la fi, el cinema, i la nostra relació amb el cinema, és una recerca i una aventura. Em relaxa que puguis trobar un text del Pablo Vázquez, encara que ell sempre tingui aquest afany provocador, en el qual parli d’una pel·lícula de Manuel Esteba relacionant-la amb Godard i Dreyer. Visca les històries alternatives del cinema!
A.E.: Estic d’acord, mai la llista del Sight & Sound havia estat tan completa, tan multívoca (m’apropio de la paraula), tan lúdica, i a la vegada tan contrastada (són un bon grapat de persones les que hi han col·laborat). Les grans de tota la vida han quedat més o menys confirmades (confirmades de moment, és clar, tot rei acaba caient), i s’hi han ficat tot d’altres títols. Servirà a aquells que vulguin tenir una visió general del cinema, servirà a aquells que vulguin buscar rareses. El que ara a mi em motiva és pensar què hauria de passar a partir d’ara. Caldria repensar el model, pensar en una altra manera de fer les llistes: segona ronda de votacions, llistes que no fossin públiques per a evitar l’exhibicionisme, potser partint d’IMDb… Realment no sé si el que dic té algun sentit o no, però em fa l’efecte que el “projecte Sight & Sound” ha arribat, aquest 2012, a la seva culminació: tant en la definició del cànon com en la disseminació de rareses. Si aquesta llista ha suposat un increment quantitatiu respecte al 2012, crec que la del 2022 hauria de suposar una transformació major, que anés més enllà dels mètodes quantitatius tradicionals. Cal pensar en una altra manera de respondre a la pregunta sobre quines són les millors pel·lícules de la història del cinema. No tinc ni una sola resposta, però tenim deu anys per a pensar-hi…