Sincronia i diacronia. La importància i la utilitat d’un cànon del cinema
Diacronia
En l’especial La experiencia cinematográfica. Una revelación íntima (1), que la revista online Contrapicado va endegar ara fa un parell d’anys, se’ns convidava a uns quants cinèfils a explicar aquell moment en què, sense necessitat de ser-ne el primer, ens vam adonar que la nostra relació amb el cinema aniria més enllà de seure davant la pantalla i mirar pel·lícules. Aquell instant bé podria ser considerat -si el cinema tingués alguna mena de litúrgia- el bateig d’un nou cinèfil, i amb el pas del temps arribarien les confirmacions per ratificar-nos en la nostra fe o, per contra, l’enuig per desviar-nos-en.
El consum de pel·lícules i de textos per sadollar la curiositat recent nascuda forma part de la segona fase d’aquest procés, i és precisament llavors quan més mirem els mestres i els qui ens poden ajudar a conèixer millor tot allò que just intuïm, així que cabria pensar que és aquest el moment en què les llistes i els cànons són més importants i útils. El cinema no té, certament, la història de les arts plàstiques ni la de la literatura, i, tot i que per als qui el van veure néixer era encara possible abastar-ne totes les possibilitats, ara ja som conscients que això no és pas factible. Així doncs, i especialment després de l’obertura que suposa Internet per a la distribució (molt sovint il·legal, sí) de pel·lícules, disposar d’un ordre, d’una guia, d’un cànon (o dos o tres), esdevé necessari però, sobretot, fonamental per a l’educació cinematogràfica de qualsevol públic.
Si una de les tasques bàsiques de les filmoteques és la recopilació audiovisual amb motius historiogràfics (qualsevol material, sigui una pel·lícula professional o un vídeo domèstic ens dóna informació sobre l’època en què va ser filmada o gravada) per construir-nos una idea global del pas del temps, les llistes poden ser enteses com mostres dels interessos, de les sensibilitats i dels modismes d’un temps concret i, per tant, tenen un component sociològic i històric innegable. Els cànons històrics (com el de Sight & Sound, en què cada deu anys es voten les millors pel·lícules de tots els temps) són, en aquest sentit, perfectes eines introductòries per als qui s’aboquen per primera vegada al món del cinema, però també (i sobretot) ens permeten estudiar la vessant diacrònica del cinema i de la crítica. Gràcies a ells podem veure com els gustos i els interessos evolucionen, com els avenços tecnològics impacten en el camí del cinema o com els esdeveniments polítics i socials hi fan sentir el seu eco. Resumint-ho, ens permeten percebre quin ha estat l’impacte del temps en les pel·lícules, i de quina manera les ha afectat.
Portada del número de setembre de 2012 de la revista Sight & Sound, on s’inclouen els resultats de la darrera enquesta de la revista per cercar les millores pel·lícules de la historia del cinema.
Sincronia
De la llista que enguany s’ha publicat a la revista britànica, en podem treure moltes conclusions, però una de les més interessants s’infereix del resultat que ha deixat la inclusió d’un bon nombre de crítics joves que van començar a escriure quan la profecia de les Movie Mutations (una cinefília connectada globalment amb intercanvis de pel·lícules sense límits) era ja una realitat. Aquestes adhesions han dut el número de participants a 847 (pràcticament 600 més que en la de 2002) entre crítics, directors, programadors, etc., però més important encara és que han modificat el paradigma que venia sent habitual fins ara, tot col·locant Vértigo. De entre los muertos (Vertigo, Alfred Hitchcock, 1958) per damunt de Ciudadano Kane (Citizen Kane, Orson Welles, 1940).
Si bé les raons d’aquest canvi són diverses i no és tasca d’aquest article analitzar-les, un fet que ja fa temps que es pot palpar amb tan sols un volt per les diverses revistes online sobre cinema (la majoria impulsades per gent nascuda a partir dels anys 70 i avesada, per tant, al cinema dels 80) és l’alta estima que aquesta generació sent vers la temàtica fantàstica i el sentiment d’estranyesa, ja sigui en la vessant més fidel als gèneres o en la llibertat creativa dels autors. El canvi de lideratge de la llista de Sight & Sound, doncs, no acabaria de ser tan estrany si tenim en compte l’afegitó de professionals consultats i aquesta tendència de gustos (o de sensibilitat) entre els nouvinguts.
Amb això, i potser en aquesta edició més que mai, aquest cànon compleix (a més de amb la vessant analítico-diacrònica de què parlàvem abans) amb la sincrònica, amb la qual podem analitzar la sensibilitat i els interessos cinèfils d’un moment concret de la història o inclús, si volem mirar-ho d’una manera menys empírica i més racional, el canvi d’escala de valors dins de l’anàlisi de cinema.
Si ara i aquí decidim fer una selecció de les millors pel·lícules de l’any, possiblement buscarem que sigui definitiva, global, inclús justa (signifiqui el que signifiqui això), però en realitat aquesta tria sempre serà (o hauria de ser?) conseqüència d’una situació històrica concreta i d’unes característiques personals específiques. Al cap i a la fi, és la suma de les llistes individuals la que atorga justícia i crea cànon, així que en les personals potser paga la pena deixar absent alguna tòtem i mirar d’incloure alguna boutade o algun guilty pleasure perquè aquells que han d’arribar coneguin pel·lícules fora del tòpic, però també per deixar constància de com érem nosaltres i com era la nostra generació.